"El novel·lista i periodista Francisco González Ledesma publica les memòries d’un perdedor de la guerra pobre que va arribar a premi Planeta després d’escriure llibres d’aventures per sobreviure"
Quim Puig / Manuel Cuyàs
El gènere literari memorialístic té, en aquest país, un problema. Com que la gent que sap escriure amb una certa elegància, plasticitat i correcció és la que ha passat per la universitat i la que ha passat per la universitat és, tret d’excepcions, la que familiarment ha tingut una certa posició social, resulta que els llibres de memòries sempre estan escrits pels mateixos: els representants de la classe alta o de la classe mitjana. Edicions 62 fa anys que publica una col·lecció de biografies i memòries en què els índexs onomàstics del final són intercanviables perquè els seus autors han conegut la mateixa gent i pertanyen a les mateixes famílies. Això, si no s’han casat els uns amb els altres o la germana d’aquell amb la cosina d’aquell altre. Són llibres que, agafats en conjunt, fan com aquella pel·lícula japonesa que es titula Rashomon i que explica un mateix fet segons el punt de vista de gent diversa: l’exili més o menys curt o més o menys terrible; la vaga dels tramvies –tothom va participar en la vaga dels tramvies del 1951–; el cas Galinsoga; els Fets del Palau; els gin-fish de Bocaccio, la Caputxinada o l’acte del Paranimf.
Francesc –Francisco, Paco– González Ledesma (Barcelona, 1927) treu ara les seves memòries. I com que González Ledesma va ser un fill d’obrers nascut al carrer Tapioles del Poble Sec que va perdre absolutament la guerra, que no es va exiliar perquè no podia fer-ho ni entrava en els seus càlculs, que va fer el servei militar sense padrins i sense res i que si va arribar a advocat, periodista i escriptor de prestigi guanyador d’un Planeta va ser gràcies a esforços herculis i insomnes, les memòries d’aquest senyor són en tot diferents a altres exercicis autobiogràfics.
González Ledesma escriu tal com raja o almenys sembla que ho faci tal com raja. És una prosa treballada per anys d’escriure novel·les barates d’acció amb el pseudònim de Silver Kane, guions per a còmics i cròniques periodístiques. És això un defecte? És el contrari. González Ledesma sap com s’ha de fer per enganxar el lector pel coll des de la primera línia del text i té una saviesa enorme per retratar una persona o un fet amb quatre traços o per fer emocionar el lector amb una cua de paràgraf o de capítol d’efectes fulminants. La dona de l’autor ho explicava durant l’acte de presentació del llibre: el seu fill, el periodista Enric González, destacat ara a Itàlia com a corresponsal i que ha heretat del pare la traça dels bons començaments i bons acabaments literaris, diu que aquest és el millor llibre de l’autor dels seus dies. Ho és, ja hi poden pujar de peus.
González Ledesma explica en el llibre la seva infantesa sòr-dida, de passar gana literal. Explica la seva feina a l’Editorial Bruguera, primer com a escriptor i després com a advocat de l’empresa. En la presentació del llibre, el periodista Josep M. Huertas Claveria va afirmar que els millors fragments s’han d’anar a buscar en els capítols en què l’autor explica la seva experiència com a periodista, primer a El Correo Catalán i després a La Vanguardia. Cadascú tira per on li toca, i a Huertas li toca el periodisme. Però les planes que González Ledesma dedica a l’Editorial Bruguera valen elles totes soles per explicar tota una època, l’època del franquisme, amb els seus empresaris cínics i aprofitats i els seus empleats tan atrapats com ho puguin estar els sense papers d’ara mateix. Vostès que van créixer passant-ho bé amb Pulgarcito o Tiovivo, llegeixin com s’ho passaven els seus dibuixants i guionistes i un pobre advocat jove que després d’haver estat company seu els va haver de fer la llesca per ordre de l’amo. Fins que es va cansar de l’oficina sinistra i va optar per la literatura i el periodisme. Els premis literaris, les feines a les redaccions, la censura i les traïcions d’alguns indesitjables, també valen com a retrat d’una època. No es tracta d’un llibre amarg, no es pensin. González Ledesma, fora de quatre comptades excepcions, treu profit positiu de les situacions més desesperades i dels personatges més caragirats. Coses dels rojos derrotats que han hagut d’aprofitar de petits el pa sec.
HISTORIA DE MIS CALLES Autor: Francisco González Ledesma
Editorial: Planeta
Pàgines: 461
Preu: 23 euros.
L’oncle Austre em va dur al vell Torrero (...), on un públic fanatitzat creia que defensant el Saragossa defensava Espanya (...), en aquella època unida encara a la guerra civil. Els equips catalans semblaven estar formats per milicians de Durruti. Se’ls insultava, se’ls deia rojos, separatistes, maçons, catalans de merda. Vaig ser testimoni de la visita de l’Espanyol. I em vaig jurar que aquell equip de la meva terra que s’havia vist insultat, maltractat, ferit (un extrem català no podia llançar un córner perquè la gent el subjectava), seria l’equip de la meva vida.
El Punt, 16 de març de 2006
Quim Puig / Manuel Cuyàs
El gènere literari memorialístic té, en aquest país, un problema. Com que la gent que sap escriure amb una certa elegància, plasticitat i correcció és la que ha passat per la universitat i la que ha passat per la universitat és, tret d’excepcions, la que familiarment ha tingut una certa posició social, resulta que els llibres de memòries sempre estan escrits pels mateixos: els representants de la classe alta o de la classe mitjana. Edicions 62 fa anys que publica una col·lecció de biografies i memòries en què els índexs onomàstics del final són intercanviables perquè els seus autors han conegut la mateixa gent i pertanyen a les mateixes famílies. Això, si no s’han casat els uns amb els altres o la germana d’aquell amb la cosina d’aquell altre. Són llibres que, agafats en conjunt, fan com aquella pel·lícula japonesa que es titula Rashomon i que explica un mateix fet segons el punt de vista de gent diversa: l’exili més o menys curt o més o menys terrible; la vaga dels tramvies –tothom va participar en la vaga dels tramvies del 1951–; el cas Galinsoga; els Fets del Palau; els gin-fish de Bocaccio, la Caputxinada o l’acte del Paranimf.
Francesc –Francisco, Paco– González Ledesma (Barcelona, 1927) treu ara les seves memòries. I com que González Ledesma va ser un fill d’obrers nascut al carrer Tapioles del Poble Sec que va perdre absolutament la guerra, que no es va exiliar perquè no podia fer-ho ni entrava en els seus càlculs, que va fer el servei militar sense padrins i sense res i que si va arribar a advocat, periodista i escriptor de prestigi guanyador d’un Planeta va ser gràcies a esforços herculis i insomnes, les memòries d’aquest senyor són en tot diferents a altres exercicis autobiogràfics.
González Ledesma escriu tal com raja o almenys sembla que ho faci tal com raja. És una prosa treballada per anys d’escriure novel·les barates d’acció amb el pseudònim de Silver Kane, guions per a còmics i cròniques periodístiques. És això un defecte? És el contrari. González Ledesma sap com s’ha de fer per enganxar el lector pel coll des de la primera línia del text i té una saviesa enorme per retratar una persona o un fet amb quatre traços o per fer emocionar el lector amb una cua de paràgraf o de capítol d’efectes fulminants. La dona de l’autor ho explicava durant l’acte de presentació del llibre: el seu fill, el periodista Enric González, destacat ara a Itàlia com a corresponsal i que ha heretat del pare la traça dels bons començaments i bons acabaments literaris, diu que aquest és el millor llibre de l’autor dels seus dies. Ho és, ja hi poden pujar de peus.
González Ledesma explica en el llibre la seva infantesa sòr-dida, de passar gana literal. Explica la seva feina a l’Editorial Bruguera, primer com a escriptor i després com a advocat de l’empresa. En la presentació del llibre, el periodista Josep M. Huertas Claveria va afirmar que els millors fragments s’han d’anar a buscar en els capítols en què l’autor explica la seva experiència com a periodista, primer a El Correo Catalán i després a La Vanguardia. Cadascú tira per on li toca, i a Huertas li toca el periodisme. Però les planes que González Ledesma dedica a l’Editorial Bruguera valen elles totes soles per explicar tota una època, l’època del franquisme, amb els seus empresaris cínics i aprofitats i els seus empleats tan atrapats com ho puguin estar els sense papers d’ara mateix. Vostès que van créixer passant-ho bé amb Pulgarcito o Tiovivo, llegeixin com s’ho passaven els seus dibuixants i guionistes i un pobre advocat jove que després d’haver estat company seu els va haver de fer la llesca per ordre de l’amo. Fins que es va cansar de l’oficina sinistra i va optar per la literatura i el periodisme. Els premis literaris, les feines a les redaccions, la censura i les traïcions d’alguns indesitjables, també valen com a retrat d’una època. No es tracta d’un llibre amarg, no es pensin. González Ledesma, fora de quatre comptades excepcions, treu profit positiu de les situacions més desesperades i dels personatges més caragirats. Coses dels rojos derrotats que han hagut d’aprofitar de petits el pa sec.
HISTORIA DE MIS CALLES Autor: Francisco González Ledesma
Editorial: Planeta
Pàgines: 461
Preu: 23 euros.
L’oncle Austre em va dur al vell Torrero (...), on un públic fanatitzat creia que defensant el Saragossa defensava Espanya (...), en aquella època unida encara a la guerra civil. Els equips catalans semblaven estar formats per milicians de Durruti. Se’ls insultava, se’ls deia rojos, separatistes, maçons, catalans de merda. Vaig ser testimoni de la visita de l’Espanyol. I em vaig jurar que aquell equip de la meva terra que s’havia vist insultat, maltractat, ferit (un extrem català no podia llançar un córner perquè la gent el subjectava), seria l’equip de la meva vida.
El Punt, 16 de març de 2006
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada