González Ledesma intenta respondre a la qüestió «Jesucrist vol ser president?» a «El candidato de Dios»

V. Gaillard

La ciutat sin tiempo queda enrere i Enrique Moriel, àlies Francisco González Ledesma, ataca un tema de plena actualitat com són les eleccions presidencials nord-americanes. El candidato de Dios (Destino) intenta respondre a la pregunta «Jesucrist vol ser president?», una novel·la on apareixen personatges que representen Jesús –un candidat presidencial atípic–, la seva mare, Maria, el seu pare, Josep i el mateix Esperit Sant, sota el rostre d'un banquer totpoderós.
Si fa dos dies Eduardo Mendoza presentava una novel·la de gènere negre ambientada a l'antiga Roma amb un personatge inspirat en Jesús de Natzaret i la seva família (El asombroso viaje de Pomponio Flato), ara Francisco González Ledesma presenta un thriller que pren els mateixos personatges, però situats al Nova York actual i en plena campanya presidencial, un llibre que li va provocar una certa «angoixa física» quan l'escrivia, perquè tracta de la part més fosca d'aquests processos polítics.
Va començar a escriure'l ara fa 8 anys, després d'haver cobert dues campanyes nord-americanes i tenir un coneixement profund dels seus mecanismes. El seu fill, Enric González, també és corresponsal als Estats Units. Ledesma assegura que l'interessa moltíssim com a fenomen social. Com a fill de barri obrer que és, no va créixer en un entorn gaire devot, però en canvi es va educar en un col·legi religiós «dels antics».
Distingeix tres cares de la religió, les que representen Jesús, Déu i l'Esperit Sant. «He conegut molts creients i hi ha de tot, des de persones realment conscienciades amb el missatge cristià, fins a d'altres, com ara molts papes, que només volen el poder i que, com Pius XII, són autèntics criminals». L'autor barceloní ha tret la seva pròpia conclusió: «Quan la religió cristiana va fundar una doctrina i es va constituir l'Església a partir del seu reconeixement com a religió d'Estat per Constantí, estava cercant el poder polític.»
En el llibre, aquesta set de poder està encarnada per un banquer tèrbol i discret, Timothy Gaylor, que representa l'Esperit Sant, aquesta entitat tot poderosa de la Trinitat, i que serveix de contrapunt al candidat presidencial, Christian Earth, que predica l'amor, la fraternitat i la concòrdia. «Això de buscar la bondat en la política és un pecat», comenta Ledesma. La història d'intriga, en què hi ha un candidat assassinat, es complica quan surt a la llum que Earth és fill de Gaylor.
Altres personatges que apareixen a la novel·la són Hillary Clinton, per qui sent simpatia, atesa la seva «extrema sensibilitat, malgrat ser freda i ambiciosa», i Obama, un candidat que «no es pot identificar». Ledesma vaticina que guanyarà Obama, però li hauria fet gràcia que hagués guanyat una dona. «Si Obama oferís a Hillary Clinton un càrrec, tindria les eleccions guanyades.»

El Punt, 24 de juny de 2008

Francisco González Ledesma guanya el premi de novel·la negra RBA

Recupera el policia Méndez a «Una novela de barrio», la història d'una venjança

Xavi Aguilar

Francisco González Ledesma és el primer guanyador del Premi Internacional de Novel·la Negra RBA, que es va lliurar ahir a la nit en una gala en un conegut hotel de Barcelona. Entre gairebé 200 obres presentades, el jurat va premiar Una novela de barrio, la «història d'una venjança» que permet al veterà escriptor barceloní recuperar l'inspector de policia Ricardo Méndez, amb el qual ja havia guanyat altres premis. «Si mai em demana diners, no li podré dir que no», va fer broma l'autor.

Amb aquest guardó, dotat amb 125.000 euros, el policia creat per González Ledesma (Barcelona, 1927) guanya el seu quart premi, ja que també va aconseguir el Planeta amb Crónica sentimental en rojo (1984) i el Premi Mystère francès amb La dama de Cachemira (1989) i Cinco mujeres y media (2007).
Una novela de barrio, que l'autor va presentar amb el pseudònim de Paco Miralles, narra una història de venjança. Als anys 70, dos lladres atraquen un banc i en la fugida maten un ostatge, un nen de pocs anys. En la Barcelona de l'actualitat, un dels atracadors mor assassinat i l'altre, que intueix que serà el següent, intenta evitar-ho i matar aquell que creu que és el venjador, el pare del menor.
Soledad Puértolas, en representació del jurat que també integraven Suso de Toro, Lorenzo Silva, Antonio Lozano i Anik Lapointe, va destacar ahir que l'obra guanyadora «té un to àgil que t'atrapa, però alhora moments en què el temps s'atura i hi ha una gran intensitat poètica». L'escriptora va lloar la capacitat de González Ledesma de captar els ambients de la Barcelona de barri, un aspecte sobre el qual l'autor també va insistir: «Aquesta és una novel·la de policies, però també de barri. D'aquí el títol. Jo vaig créixer al Poble Sec, un barri de gent humil, republicana i represaliada que d'alguna manera m'ha marcat i es reflecteix a la meva obra.»
González Ledesma va avançar que la novel·la «és molt més que la història d'una venjança», ja que a banda de la trama criminal, també mostra la reconstrucció del que hauria esta la vida del nen desaparegut a l'atracament (aquesta, de fet, va ser la idea original que va donar lloc al llibre) i recrea la prostitució i les cases de cites d'un temps enrere.
Una novela de barrio, que es publicarà a mitjan novembre, manté l'humor àcid, la ironia i el ritme viu, amb frases curtes, habitual dels llibres de gènere de González Ledesma.
Pel que fa a la salut del personatge principal, l'escriptor va admetre que Méndez (una combinació de quatre policies reals que González Ledesma va conèixer) ja tenia ganes de deixar la professió fa més de vint anys, però tot i amb això va assegurar que obligarà l'inspector, amb qui comparteix la falta de fe en la justícia dels tribunals, a treballar en alguns casos més.

El Punt, 7 de setembre de 2007

Ledesma camina per la Barcelona oculta en la seva darrera novel·la

Amagat amb el pseudònim Enrique Moriel, l'escriptor barceloní Francisco González Ledesma narra en la seva darrera novel·la, La ciutat sense temps (Destino), la història oculta de Barcelona, «una ciutat plena de fantasmes i mites no difosos».
La història parteix de l'actualitat. La Marta Vives, jove ajudant d'un advocat, treballa per aclarir la misteriosa mort d'un home de l'alta societat barcelonina. Vives es veurà embolicada en aquest afer obscur, al mateix temps que es veurà implicada en un altre conflicte. La seva família manté una pugna amb una altra antiga estirp de la ciutat, els Masdéu.
Un dels narradors, que parla en primera persona, és un ésser inquietant que prové dels baixos fons de la Barcelona medieval i que s'ha vist immers en els episodis més importants de la ciutat, a banda de ser perseguit per la Inquisició.
Ledesma, que feia molts anys que tenia en ment la trama, planteja a través d'aquesta epopeia a l'estil d'Orlando, de Virginia Woolf, el combat entre el bé i el mal, entre Déu i el diable. «Quina prova tenim que guanya el primer?», es pregunta.

El Punt, 18 de abril de 2007

Coses de «rojos» que han passat gana

"El novel·lista i periodista Francisco González Ledesma publica les memòries d’un perdedor de la guerra pobre que va arribar a premi Planeta després d’escriure llibres d’aventures per sobreviure"

Quim Puig / Manuel Cuyàs

El gènere literari memorialístic té, en aquest país, un problema. Com que la gent que sap escriure amb una certa elegància, plasticitat i correcció és la que ha passat per la universitat i la que ha passat per la universitat és, tret d’excepcions, la que familiarment ha tingut una certa posició social, resulta que els llibres de memòries sempre estan escrits pels mateixos: els representants de la classe alta o de la classe mitjana. Edicions 62 fa anys que publica una col·lecció de biografies i memòries en què els índexs onomàstics del final són intercanviables perquè els seus autors han conegut la mateixa gent i pertanyen a les mateixes famílies. Això, si no s’han casat els uns amb els altres o la germana d’aquell amb la cosina d’aquell altre. Són llibres que, agafats en conjunt, fan com aquella pel·lícula japonesa que es titula Rashomon i que explica un mateix fet segons el punt de vista de gent diversa: l’exili més o menys curt o més o menys terrible; la vaga dels tramvies –tothom va participar en la vaga dels tramvies del 1951–; el cas Galinsoga; els Fets del Palau; els gin-fish de Bocaccio, la Caputxinada o l’acte del Paranimf.
Francesc –Francisco, Paco– González Ledesma (Barcelona, 1927) treu ara les seves memòries. I com que González Ledesma va ser un fill d’obrers nascut al carrer Tapioles del Poble Sec que va perdre absolutament la guerra, que no es va exiliar perquè no podia fer-ho ni entrava en els seus càlculs, que va fer el servei militar sense padrins i sense res i que si va arribar a advocat, periodista i escriptor de prestigi guanyador d’un Planeta va ser gràcies a esforços herculis i insomnes, les memòries d’aquest senyor són en tot diferents a altres exercicis autobiogràfics.
González Ledesma escriu tal com raja o almenys sembla que ho faci tal com raja. És una prosa treballada per anys d’escriure novel·les barates d’acció amb el pseudònim de Silver Kane, guions per a còmics i cròniques periodístiques. És això un defecte? És el contrari. González Ledesma sap com s’ha de fer per enganxar el lector pel coll des de la primera línia del text i té una saviesa enorme per retratar una persona o un fet amb quatre traços o per fer emocionar el lector amb una cua de paràgraf o de capítol d’efectes fulminants. La dona de l’autor ho explicava durant l’acte de presentació del llibre: el seu fill, el periodista Enric González, destacat ara a Itàlia com a corresponsal i que ha heretat del pare la traça dels bons començaments i bons acabaments literaris, diu que aquest és el millor llibre de l’autor dels seus dies. Ho és, ja hi poden pujar de peus.
González Ledesma explica en el llibre la seva infantesa sòr-dida, de passar gana literal. Explica la seva feina a l’Editorial Bruguera, primer com a escriptor i després com a advocat de l’empresa. En la presentació del llibre, el periodista Josep M. Huertas Claveria va afirmar que els millors fragments s’han d’anar a buscar en els capítols en què l’autor explica la seva experiència com a periodista, primer a El Correo Catalán i després a La Vanguardia. Cadascú tira per on li toca, i a Huertas li toca el periodisme. Però les planes que González Ledesma dedica a l’Editorial Bruguera valen elles totes soles per explicar tota una època, l’època del franquisme, amb els seus empresaris cínics i aprofitats i els seus empleats tan atrapats com ho puguin estar els sense papers d’ara mateix. Vostès que van créixer passant-ho bé amb Pulgarcito o Tiovivo, llegeixin com s’ho passaven els seus dibuixants i guionistes i un pobre advocat jove que després d’haver estat company seu els va haver de fer la llesca per ordre de l’amo. Fins que es va cansar de l’oficina sinistra i va optar per la literatura i el periodisme. Els premis literaris, les feines a les redaccions, la censura i les traïcions d’alguns indesitjables, també valen com a retrat d’una època. No es tracta d’un llibre amarg, no es pensin. González Ledesma, fora de quatre comptades excepcions, treu profit positiu de les situacions més desesperades i dels personatges més caragirats. Coses dels rojos derrotats que han hagut d’aprofitar de petits el pa sec.

HISTORIA DE MIS CALLES Autor: Francisco González Ledesma
Editorial: Planeta
Pàgines: 461
Preu: 23 euros.

L’oncle Austre em va dur al vell Torrero (...), on un públic fanatitzat creia que defensant el Saragossa defensava Espanya (...), en aquella època unida encara a la guerra civil. Els equips catalans semblaven estar formats per milicians de Durruti. Se’ls insultava, se’ls deia rojos, separatistes, maçons, catalans de merda. Vaig ser testimoni de la visita de l’Espanyol. I em vaig jurar que aquell equip de la meva terra que s’havia vist insultat, maltractat, ferit (un extrem català no podia llançar un córner perquè la gent el subjectava), seria l’equip de la meva vida.

El Punt, 16 de març de 2006

Una lliçó d’humanitat

Emili Rosales

Hi ha una imatge impagable de Paco González Ledesma, i és la de l’escriptor teclejant a la màquina d’escriure en un terrat de la Barcelona de la postguerra; les restriccions de llum li impedien de fer-ho a dins del pis, però l’aventura de Silver Kane –pseudònim amb el qual va signar centenars de novel·les– o potser el primer Méndez, havia d’arribar a impremta, de manera que quedava el recurs a la llum de la lluna.
Aquest episodi, i un grapat més que es relaten a Historia de mis calles, expliquen que González Ledesma sigui un personatge singular dins de l’ambient literari i periodístic. Des del nen famolenc que els últims dies de la guerra participa en l’assalt d’un magatzem per aconseguir menjar per a la família, fins a l’advocat d’èxit amb mala consciència i al periodista que assisteix als jocs de poder.
González Ledesma té la capacitat de fixar-se en els detalls canviants de la vida quotidiana que anticipen els grans canvis de la societat. Converteix la ciutat de Barcelona, és a dir, els carrers, els veïns, les botigues, els successos familiars, en l’autèntica protagonista de la història. Fins i tot, quan tracta grans personatges, grans protagonistes d’aquestes últimes dècades, ho fa des del punt de vista més humà possible; veu la persona que hi ha en el personatge. Per això aquestes memòries són també una enorme lliçó d’humanitat.

EMILI ROSALES és editor de Planeta

El Punt, 16 de març de 2006

González Ledesma torna a trepitjar els carrers de la seva vida

Agnès Antich

Historia de mis calles (Planeta) és com ha batejat Francisco González Ledesma les seves memòries, que va presentar ahir. Segons l’escriptor, que va néixer el 1927 a Barcelona, el llibre és «un homenatge a la gent del carrer, la gent que creia en alguna cosa equivocadament o no, la que no té història».
Des dels ulls d’un nen, González Ledesma fa un retrat del que es respirava en la Barcelona de la República, el que va significar l’arribada del franquisme i el que hem viscut d’història fins avui dia. Una visió molt personal d’aquest fill de família humil, de barri obrer, que va treballar al Correo Catalán i a La Vanguardia. «El periodisme m’ha donat la plenitud de la vida», va exclamar ahir.
Palpant de ben a prop la censura de la dictadura, quan tenia 21 anys, li van prohibir una de les seves primeres obres. Així i tot, va continuar escrivint amb el pseudònim Silver Kane i va ressorgir amb premis com ara el Planeta, que va guanyar el 1984, amb Crónica sentimental en rojo. A parer seu, i parlant de la censura, «els periodistes depenen de tantes coses que no són independents».
González Ledesma va fundar el Grupo de Periodistas Democráticos i va lluitar clandestinament per la llibertat de premsa, al costat d’altres escriptors com ara Vázquez Montalbán. Encara que la ploma de González Ledesma no escup acritud, en el llibre «no surten gaire ben parats», segons diu el periodista Josep Maria Huertas Clavería, tres persones: Luis Goytisolo, Mercedes Salisachs i Enrique Múgica.

El Punt, 15 de març de 2006

Carvalho o Méndez?

Francisco González Ledesma va rebre ahir el I Premi Pepe Carvalho a la seva trajectòria com a escriptor

Valèria Gaillard

La màxima de qualsevol detectiu és la discreció. Ahir, però, es va fer una excepció de la norma i els sospitosos habituals -Andreu Martín, Leonardo Padura, Raúl Argemí, Alícia Giménez, Carles Quílez, etcètera- es van reunir en un acte públic al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona en una ocasió molt especial: l'entrega del primer premi Pepe Carvalho a un dels gurus més poderosos del gènere negre, Francisco González Ledesma.
Molt institucional tot plegat -presidia l'acte l'alcalde Joan Clos, amb el regidor de Cultura Ferran Mascarell, que va recordar els beneficis de l'Any del Llibre i la Lectura clausurat fa poc, mentre que Carles Revés, editor de Planeta, parlava de la «satisfacció» que l'autor guardonat, «amic», sigui «del grup»-, la cerimònia va girar entorn de la idoneïtat de Barcelona com a escenari per al crim -literari, és clar- i les diferències i similituds entre els dos detectius més barcelonins i ravalers, Pepe Carvalho i Ricardo Méndez. Tots dos són fills d'un parell d'escriptors «amb moltes coses en comú», Carvalho i Ledesma, com el fet d'haver nascut en un barri pobre: «Tots dos hem vist en una finestra del Raval la mirada desil·lusionada d'una noia que dos anys enrere mirava el cel amb esperança.»
Mentre Carvalho domina la cuina, Méndez freqüenta petites tavernes on menja «calamars neolítics, musclos d'antiquari i sardinetes vingudes a peu des de València». Carvalho viu a Vallvidrera; Méndez, en un quartet darrere d'una taverna del Xino. I mentre que Carvalho té èxit amb les dones, «Mendez té por de quedar malament». Però això només són diferències superficials ja que, segons Ledesma, «són més importants les semblances». Tots dos viuen rodejats de llibres i tots dos «furguen en l'entrellat d'una ciutat que estimen, Barcelona». Amb tot això, Ledesma -que pronuncia «Carvalho» amb una ela en lloc d'una ella- va acabar la seva intervenció amb un homenatge particular: «Llegia, estimava i en certa mesura imitava la figura de Carvalho.»
Lluint una camisa vermella, Paco Camarasa, comissari de la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri, a banda de propietari d'una de les llibreries més perilloses de la ciutat, Negra y Criminal, i membre del jurat, va recordar quan, fa anys, un crític va qualificar una novel·la de Ledesma, Expediente Barcelona, de «novel·leta de lladres i serenos». Qüestió de constatar com ha canviat la mirada respecte a aquest gènere, considerat durant molts anys menor.
També va advertir els assistents -entre els quals hi havia Anna Sellés- que és millor desconfiar de Raymond Chandler quan deia: «Si t'agrada una novel·la, millor que no en coneguis l'autor», ja que Ledesma és de «bona qualitat», tant literària com personal. Com un regal, Camarasa va anunciar que «aviat» es publicaran les memòries de Ledesma, Historias de mis calles, i que, «sorprenentment», no hi parla malament de ningú.
El fill de Manuel Vázquez Montalbán, el també escriptor Daniel Vázquez Sellés, va ser el portaveu del jurat d'un premi concedit per unanimitat «per la gran qualitat de la seva aportació a la novel·la europea i espanyola». «Ledesma és dipositari de la novel·la popular i dota les seves narracions d'un caràcter documental que la fa molt valuosa».
El lliurament del I Premi Pepe Carvalho s'emmarca en la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri de Barcelona, que reuneix des d'ahir i fins dissabte prop de trenta autors del gènere criminal per resoldre un misteri: és la novel·la negra la nova novel·la social? El reconeixement a Ledesma dóna algunes pistes.

El Punt, 7 de febrer de 2006

L'escriptor Francisco González Ledesma guanya el I Premi Pepe Carvalho

Europa Press

L'escriptor Francisco González Ledemsa ha estat guardonat amb el I Premi Pepe Carvalho, un guardó que pretén reconèixer els autors nacionals i internacionals amb una trajectòria reconeguda en l'àmbit de la novel·la negra, segons ha informat avui l'Institut de Cultura de Barcelona.
Amb aquest premi també s'homenatja la memòria de Manuel Vázquez Montalbán i el seu detectiu Pepe Carvalho, protagonista de les seves novel·les i que va contribuir que ressorgís el gènere negre en la dècada dels 70 i van potenciar Barcelona com a pionera en la renovació de la novel·la negra.
El jurat ha estat format per l'escriptora Alicia Giménez-Barlett, el fill de Vázquez Montalbán i escriptor Daniel Vázquez, el comissari de l'Any del Llibre i la Lectura, Sergio Vila-Sanjuán, el comissari de BCNegra 2006, Paco Camarassa, el director de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet, Jordi Canal, i la gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona, Marta Clari.
El guardó es lliurarà dilluns que ve en un acte, presidit per l'alcalde Joan Clos i el regidor de Cultura, Ferran Mascarell, que se celebrarà en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.
El premi s'emmarca en les activitats incloses en la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri de Barcelona, que durant la setmana que ve reunirà vinti-vuit reconeguts autors i editorials.

El Punt, 3 de febrer de 2006

El premi de novel·la negra Pepe Carvalho homenatja González Ledesma

Els editors aprofiten la trobada de Barcelona per presentar novetats del gènere

J.B.

La II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri de Barcelona, que es fa del 6 a l'11 de febrer, atorga el premi honorífic Pepe Carvalho a l'escriptor Francisco González Ledesma, el creador de l'inspector Ricardo Méndez. Aquest personatge, com Pepe Carvalho, es belluga per Barcelona. Enguany, dinou editorials portaran 28 autors que presentaran les seves novetats literàries. El comissari de la trobada, Paco Camarasa, no amaga l'interès que augmenti la venda d'aquest gènere.

El comissari de la trobada vol donar més rellevància empresarial a la novel·la negra i de misteri a Barcelona i, per extensió, a l'Estat espanyol: «Malament anirem si no aconseguim vendre més llibres durant aquesta setmana.» Camarasa confia que el gènere tingui més visibilitat als instituts. Lamenta, per exemple, que en els últims 10 anys els alumnes no han llegit Sherlock Holmes, un personatge literari europeu de referència. El coordinador afirma que, a diferència de l'any passat en què va estar plantejat com un «simposi universitari», aquest cop s'ha apostat per la indústria. Leonardo Padura és un dels autors de renom que participaran en les taules rodones en què es reflexiona sobre l'evolució literària del gènere. Camarasa destaca també altres noms com ara Massimo Carlotto, Maud Tabachnick i Haken Nesser, escriptors que tenen una llarga trajectòria editorial però que han tingut poca incidència, fins ara, en les llibreries estatals. La col·laboració amb les editorials també serà visible amb una exposició sobre la col·lecció de La Cua de Palla a la biblioteca Jaume Fuster, que es podrà visitar del 7 al 18 de febrer. A partir d'aquest any, es dedicarà una jornada de la trobada a un país amb tradició de novel·la negra. El debut és Cuba amb la seva capital, l'Havana, i ja s'han començat contactes amb altres capitals de la novel·la negra europea per a pròximes edicions. Camarasa argumenta que Barcelona és la ciutat per excel·lència de la novel·la negra amb autors que han localitzat les seves històries a la ciutat com Jaume Fuster, Vázquez Montalbán, Giménez Batlett Martín i el mateix González Ledesma. Camarasa celebra que s'atorgui el premi Pepe Carvalho a un novel·lista molt conegut a Europa però poc valorat a l'Estat. El llibreter de Negra i Criminal critica que «des que González Ledesma va guanyar el Planeta les seves obres s'exhaureixen però no es reediten». L'única explicació que hi troba Camarasa és la «política empresarial; no pot ser un autor de masses com Dan Brown». El personatge ideat per González Ledesma, que mai aconsegueix accedir al càrrec de comissari, ha narrat a través de les seves trifulgues l'evolució del Barri Xino. L'inspector Méndez és de la vella escola, com Pepe Carvalho (el personatge de Vázquez Montalbán). Renuncia a telèfons mòbils i ordinadors: assegura que la mirada de por d'una dona aporta més veritat que qualsevol informe informàtic.

El Punt, 1 de febrer de 2006