9 set. 2007

A punta de pistola

El gremi llibresc en pes es retroba en plena "rentrée" a la festa del nou premi de novel·la negra de RBA.

Eva Piquer

Què hauria de fer una cronista cultural comme il faut en el primer sarau llibresc del nou curs? Sospito que tocaria acorralar Jonathan Littell, el premi Goncourt que viu a Barcelona però no es deixa entrevistar ni que el matin, amb l'objectiu de sotmetre'l a un tercer grau. O aprofitar l'elevadíssima concentració d'autors, editors i altres espècimens paraliteraris per arrencar-los notícies fresques.
Una altra opció seria aparcar l'uniforme de feina, és a dir la llibreta i el boli, i tirar-se a la teca i el mam. "Ha corregut la veu que hi ha bon menjar", em diu l'escriptor Jordi Puntí en un intent de justificar l'èxit d'assistència a l'entrega del primer Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. La cita és a l'aire lliure, en els jardins amb piscina de l'Hotel Joan Carles I. Un escenari tan encertat que una mica més i em torno monàrquica.
"És ell, no és el Queco!", exclama l'Eduard Voltas, secretari de Cultura de la Generalitat, així que entra en escena en Pasqual Maragall. El director general de RBA, Joaquim Palau, ja pot respirar tranquil: ha aconseguit arrossegar mitja ciutat (i part de l'estranger: la presència gironina és notable) fins allà on la Diagonal perd el seu nom. "A uns quants no els he convençut a punta de pistola, però gairebé", reconeix l'editor. El capo del Llull, Josep Bargalló, hi fica cullerada: "En un premi de novel·la negra, l'expressió a punta de pistola és prou adequada". L'exconseller en cap també vaticina que, passada la mitjanit, aquí no caldran banyadors i ens podrem llançar tots despullats a la piscina.
El guanyador de la vetllada (125.000 euros, poca broma) és Francisco González Ledesma, amb una nova novel·la del seu Ricardo Méndez, un comissari que ja li ha proporcionat cinc premis literaris. "Si mai en Méndez em demana un préstec, no tindré més remei que donar-l'hi", fa en Ledesma.
"Aquest home és un treballador nat -m'explica el periodista Joan Tàpia-. Recordo quan arribava a La Vanguardia, blasfemant contra el règim, a principis dels setanta. Venia de treballar a Bruguera, i als matins encara feia d'advocat".
En Cercas s'ha aprimat. Fa poc, ell i en Pàmies semblaven bessons univitel·lins. Avui me'ls miro mentre parlen i em veig amb cor d'identificar qui és qui. Tema de conversa: la canalla. "Pots escriure que ens agraden els nens: és un bon titular", diu en Sergi. O el Javier.
En Ferran Mascarell fa hores que volta. Me l'he trobat a un quart de nou del matí a Catalunya Ràdio, on s'estrenava com a tertulià, i potser serà dels últims a abandonar la terrassa chill out de l'hotel, on serveixen whiskys japonesos amb les riallades de la Lolita Bosch com a banda sonora.
Ara seria el moment d'atacar Jonathan Littell, sol com un mussol a la barra. Llàstima que sóc tímida i abstèmia, dues raons per les quals mai guanyaré un Pulitzer. "Tens una crònica regalada, amb aquesta festassa a Miami Beach!", m'etziba un col·lega quan jo ja em retiro.


epiquer@avui.cat


Avui, 9 de setembre de 2007