29 abr. 2007

Fco. González Ledesma: "Tot el que sé com a escriptor ho vaig aprendre escrivint novel·les de l'Oest"

Carles Valbuena

L'èxit sol ser capritxós. A Francisco González Ledesma, un dels grans triomfadors de l'últim Sant Jordi, li ha arribat amb 80 anys ja fets gràcies a La ciutat sense temps / La ciudad sin tiempo (Destino), una novel·la en què combina elements policíacs, històrics, esotèrics i religiosos i que recorre la història de Barcelona al llarg de diversos segles. Malgrat que ho viu amb il·lusió, no sembla que aquest massiu reconeixement dels lectors hagi de fer canviar la manera de ser d'un escriptor que, després de ser prohibit per la censura franquista, es va passar 32 anys escrivint modestes novel·les de quiosc amb el pseudònim de Silver Kane.

—¿Com se sent després de ser un dels triomfadors de Sant Jordi i comprovar que la seva novel·la se situa entre els títols més venuts?
—Una mica sorprés, però és una sensació afalagadora i de plenitud, no cal negar-ho. Ara bé, has de pensar sempre que les vendes del dia de Sant Jordi són molt circumstancials i no tenen per què repetir-se. Aquest èxit no significa que sigui ni millor ni pitjor escriptor, sinó que he encertat amb el tema de la novel·la en el moment adequat. Per mi és la culminació d'un vell somni que es remunta a l'adolescència, quan vaig començar a escriure a 13 o 14 anys.
—Després de dies de suspens es va aclarir la incògnita i tots vam saber que Enrique Moriel era vostè. ¿Per què va triar aquest pseudònim?
—La majoria de lectors m'associa al gènere policíac i com que La ciutat sense temps té un registre literari molt diferent l'editor em va aconsellar que adoptés una nova identitat per no condicionar l'opinió dels possibles lectors de la meva novel·la. La seva idea va ser un gran encert perquè la gent ha reaccionat molt bé. Però hi ha una altra raó més íntima i personal. El 1948, quan tenia 16 anys, vaig escriure la primera novel·la, Sombras viejas, prohibida per la censura perquè hi sortien molts republicans. El protagonista d'aquella història es deia Enrique Moriel.
—¿Com va sorgir la història que narra a La ciutat sense temps?
—Fa uns 30 anys, mentre estava escrivint una novel·la d'aventures per guanyar-me la vida, vaig suposar que els vampirs no es moren mai. Per tant, un vampir que fos observador, intel·ligent i visqués sempre a la mateixa ciutat podria conèixer més bé que ningú la història dels seus habitants i edificis així com també totes les seves vileses, misteris i secrets. Aquella idea es va concretar anys després en el relat llarg El vampiro del Paseo de Gracia, un esbós del que seria la història definitiva que vaig reescriure tres vegades abans de decidir-me a publicar-la ara.
—¿Suposo que es va haver de documentar molt per escriure-la?
—He hagut d'investigar la història més íntima i secreta de Barcelona, buscar en molts llibres per trobar petits detalls sobre cementiris parroquials, execucions, esclaus o prostíbuls de l'edat mitjana. Puc assegurar que tot el que passa i es descriu a la novel·la és real i ha sigut comprovat prèviament. Si parlo d'un prostíbul de certa època és perquè n'he vist fotografies i sé exactament com s'ubicaven les cadires o les dones al local. L'únic que no està confirmat és un complot per matar l'urbanista Ildefons Cerdà, un home que va tenir alguns enemics.
—En un escriptor de relats policíacs amb tocs de denúncia social sorprèn aquest interès pels elements esotèrics i religiosos de la seva ciutat. ¿A què es deu aquest canvi de registre literari?
—Una de les coses consubstancials a la meva obra és l'amor a Barcelona, protagonista a totes les meves novel·les. Després hi ha la component d'intriga i misteri que em surt de dins. Però aquest aspecte esotèric o religiós present a la novel·la ve d'una vella preocupació personal que tinc: saber si aquest món tan imperfecte en què vivim és realment obra de Déu o si algú l'ha espatllat. I com que els llibres sagrats ens diuen que hi va haver una lluita entre Déu i el diable, et planteges si no va ser el mal qui va sortir triomfant d'aquella disputa. Malgrat tot, no s'ha de perdre l'esperança perquè els éssers humans encara que no siguin bons del tot, han après a reconèixer el mal i a esculpir sobre ell.
—L'ombra del vent, L'església del mar i ara La ciutat sense temps. ¿Com s'explica aquest nou boom literari que té Barcelona com a principal protagonista?
—En literatura passen coses una mica inexplicables i aquest fenomen sorgeix perquè potser estava en l'aire i alguns escriptors l'han sabut captar i interpretar. Sense ànim de molestar a ningú, crec que la Barcelona que es descriu a L'ombra del vent és una ciutat molt abstracta que no ha existit mai. Pel que fa a L'església del mar, és una obra molt treballada i amb una trama de moltíssim mèrit però que, al meu entendre, no refelcteix la Barcelona de la gent del carrer. És més aviat història que no pas novel·la. Són dues obres molt dignes però no m'he inspirat en elles perquè la idea de la meva novel·la va néixer fa 30 anys, quan encara no s'havien escrit. Crec que aquesta moda reflecteix l'interès de la gent per saber en quina ciutat viu i desentranyar la història que hi ha al darrera de les pedres. Aquestes novel·les revelen una part d'aquests misteris i explica l'èxit que tenen.
—¿Per què aquesta presència constant de Barcelona en tota la seva obra?
—El lloc on neixes et marca, però és que a més jo he viscut la ciutat amb una intensitat que poques persones han tingut l'ocasió d'experimentar. He conegut la Barcelona de la República, la de la guerra civil, he vist molta gent lluitar i morir a les barricades, gent que menjava rates... el sofriment i dignitat dels carrers. He sabut el que és la Barcelona obrera perquè vaig treballar des de molt jove en condicions molt difícils i em vaig adonar que és una ciutat que ho té tot: el bo i el dolent. L'he vist canviar. Com ha passat de ser relativament petita a ser una cosmòpolis. Barcelona és la meva pàtria i això significa moltíssim per mi. És la meva infància, els meus primers amors, les primeres cançons que vaig sentir als carrers, la ciutat dels gossos de carrer que vaig acariciar i dels pobres a les cantonades. Tot això és present a les meves novel·les.
—¿Era més humana i solidària la Barcelona dels temps grisos del franquisme que l'ha d'ara?
—La ciutat d'ara és més reica i eficaç però menys humana. Vivim més bé però aquest benestar també comporta una pèrdua de solidaritat. Cada un de nosaltres ens refugiem a les nostres cases i feines i ens necessitem menys els uns als altres. A l'escala on visc ens coneixem tres veïns mentre que al carrer Tapioles, on jo vaig néixer, els nens podien anar a menjar o a dormir a qualsevol casa. Erem com germans. El que tenia un rosegó de pa el tenia per a tots. No crec que les persones fossim millors però sí més senzilles. Tots ens coneixíem i ajudàvem. Abans Barcelona era una ciutat de barris i ara és una gran metròpolis on cadascú va a la seva.
¿Hauria sigut diferent si no hagués nascut al barri del Poble-sec?
No ho sé. Possiblement si hagués nascut en un barri ric estaries entrevistant una altra persona. No hauria tingut mai un pare que agafés un fusell el 18 de juliol i si un que hauria fugit a Sant Sebastià amb la família. Cadascú té la seva vida, que no ha triat, i ha de ser lleial amb ell mateix. Si has sigut un noi pobre de barri això comporta tenir una dignitat i uns determinats valors que et marquen per a la resta de la vida.
En un moment de la vida, ho va arriscar tot i va abandonar la còmoda carrera d'advocat per una incerta vida de periodista. ¿Què el va impulsar a prendre aquella decisió?
Quan ets advocat tens problemes de conciència i estàs constantment entre persones que s'odien i es barallen. Això es una cosa que no podia suportar. M'estava tornant un home solitari i esquerp que no era amable amb els seus fills ni amb la seva dona. Si tenia una sentència en contra que considerava injusta no dormia en una setmana. Vaig decidir deixar allò i vaig passar de ser un advocat ric a un periodista pobre a El Correo Catalán, però feia el que volia i és millor 10 duros guanyats entre rialles que 100 entre llàgrimes.
L'èxit li ha arribar amb 80 anys. ¿Això li fa evocar amb ironia la seva llarga etapa com a escriptor de novel·les de l'oest que va firmar amb el pseudònim de Silver Kane?
La recordo amb afecte però sense nostàlgia, perquè va ser una època de gran sofriment. Com l'enginyer que mira un pont que ha construit i recorda com, de jove, va començar llaurant els fonaments amb les seves mans. Quan la censura em va condemnar a l'ostracisme i em va dir que mentre visqués el caudillo no podria publicar. L'editor de Bruguera em va proposar fer novel·les de l'oest usant la meva imaginació. Vaig acceptar i no només em va salvar de la fam sinó que em va permetre acabar la carrera i, fins i tot, guanyar uns quants diners. Em pagaven 2.000 pessetes per novel·la, una quantitat que va anar pujant fins a les 12.000 que en cobrava l'any 70.
¿I allò que havia de durar dos anys es va allargar bastant més?
Com que es venien bé, l'editor m'anava prorrogant els contractes i va durar 30 anys més. No diré que ho evoco amb orgull perquè tot allò ho vaig fer per necessitat, però tot el que sé com a novel·lista ho vaig aprendre llavors. Com aconseguir que una història fos interessant des de la primera pàgina, la tècnica de l'escriptura. Sempre dic que va ser un aprenentatge de gos. Em va ensenyar tot el que ha de saber un novel·lista i m'ho va ensenyar treballant, escrivint de quatre a vuit de la matinada. A vegades em meravella pensar com ho vaig poder fer perquè treballava al matí d'advocat, com a periodista a la tarda i escrivia a la nit. Vaig arribar a escriure més de 400 novel·les que ara són preats objectes de col·leccionistes.
¿És veritat que el mateix Alfred Hitchcock li va voler comprar elguió d'una de les seves novel·les?
Va ser fa molts anys. Era una d'aquelles novel·les policíaques barates que escrivia amb el pseudònim de Silver Kane. La història passava als Estats Units i tractava sobre dues dones bessones que decidien casar-se amb dos germans bessons el mateix dia i anar-se'n a viure la nit de nocesa dues cases idèntiques. Llavors assassinaven una de les dues dones i el misteri consistia a saber qui era el criminal. Segur que en mans de Hitchcock, aquest joc de confusions hauria pogut donar lloc a una pel·lícula genial i al·lucinant.
¿I com és que es va frustrar el projecte?
A Hitchcock li va interessar molt el llibre i fins i tot es va posar en contacte amb el meu representant però el poderós sindicat de guionistes nord-americans li va impedir contractar un guinista estranger. Somiant amb el que havia de guanyar ja m'havia fixat en una casa del Turó Park.

F. González Ledesma. Radiografia
Un noi de barri fidel a sí mateix
Francisco González Ledesma diu que "l'ambient on néixes i et cries de petit modela la teva personalitat per sempre". Aquesta afirmació resulta especialment certa en el cas d'aquest escriptor que va conèixer de prop les penúries de la guerra civil i la dura postguerra als carrers del barri del Poble-sec. Allà va comprovar la solidaritat dels veïns i va desenvolupar una gran capacitat de sacrifici que ha posat en pràctica al llarg de tota la seva vida. Gràcies a ella i a les moltes hores passades teclejant la seva màquina d'escriure, ha aconseguit l'èxit. Fidel a sí mateix i sense que ningú li regalés res.

Autoretrat
¿Quina novel·la li hauria agradat escriure?
Contrapunt, d'Aldous Huxley
¿Quin és el seu escriptor preferit?
Tinc 100 escriptors preferits. Prefereixo no citar-ne cap perquè al fer-ho ofendria els altres
¿La seva pel·lícula preferida?
Dues de molt oblidades, Trigo y esmeralda de Robert Wise i El séptimo cielo, de Henry King
¿Un personatge de còmic?
L'inspector Dan, que el vaig crear jo
¿Els seus vicis confessables?
Potser no tinc gaire bon caràcter i, a vegades, m'inflamo per qualsevol cosa
¿Una debilitat?
Ni bec, ni jugo, ni fumo. Als 80 anys ja en tinc molt poques. Potser llegir continuament amb tranquil·litat
¿Un record de la infància?
La gran solidaritat que hi havia entre la gent durant la guerra civil i a la postguerra. La vida de barri pobre
¿La persona que l'ha marcat més?
Moltes.Especialment els amics del batxillerat i també la meva dona i els meus fills
¿Si no fos escriptor, què li hauria agradat ser?
Encara que pugui sorprendre, vaig voler ser militar
¿A quin polític admira més?
Adolfo Suárez
¿Què és el que suporta menys en un ésser humà?
L'ambició barrejada d'hipocresia. Aquell que va somrient per tot arreu però sempre va a la seva
¿Una ciutat per viure-hi?
Tres. Barcelona, Nova York i París
¿Un hobby que no sigui la literatura?
La gimnàstica i el futbol, que m'apassiona
¿Un equip de futbol?
Sóc de l'Espanyol

El Periódico / Quadern del diumenge, 29 d'abril de 2007