Potser perquè Méndez porta molts anys sentenciat, perquè ja en la ferotge El pecado o algo parecido (2003), se'l veu allà assegut, al seu racó de la comissaria, menystingut a prop del lavabo en un mutis anunciat. O potser perquè aquest policia vell i sense futur només ens sembla que té passat (el del seu Barri Xino que ja no reconeix) i res per davant. A saber per què però és difícil de creure que sigui aquesta l'última peripècia del solitari, del vell que, com aquí succeeix, intimida els criminals perquè té --a diferència dels seus companys-- tanta mala premsa que ja res no ha de perdre.
A cada entrega de les seves peripècies es presenta aquest "algo homérico". Sempre que apareix Aquil·les, a La Ilíada, sabem i esperem que se'ns digui que es tracta del Pèlida, del fill de Peleu, i que se'ns digui cada vegada: "El dels peus lleugers". Així ens ajudava Homer, i identificava entre la multitud d'homes el nostre guerrer. Sempre que apareix el guerrer Méndez s'esperen les següents frases; les mateixes que el ratifiquen des de fa anys. A ell, a l'heroi que aquí se les té a puntades de peu amb un lluitador gegantí de sumo. El bon home que treu a passejar pel carrer Escudellers els tristos gossos d'un tipus que ell mateix va ficar a la presó. Al cavaller que comprèn les dones, també a aquesta elegant i trista del passeig de Gràcia (i a la noia d'Ucraïna, violada i esclavitzada; una de tantes).
S'espera i es desitja que Méndez li digui a la bonica dama que li ofereix una copa: "Los médicos me lo han prohibido. Sólo me permiten tónicas, jarabes, zumos y otras bebidas mariconas". O que el seu cap li recrimini anar per lliure, al·ludint a una pretesa inspiració que li ha passat "por la punta del capullo". "Jefe, por la punta del capullo a mí hace años que no me pasa nada". I es desitja que vingui aquesta part en què Méndez, intentant frenar una xarxa de tràfic de dones, digui coses com aquestes: "No le puedo dar mi palabra de caballero porque seguramente no lo soy. Pero le doy algo que en la calle vale más, le doy mi palabra de hijo de puta". Bona trama, ferotge història, on una noia i una altra (estrangeres, però també d'aquí, d'aquesta ciutat que empobreix, tapia vells edificis, desnona i mata) fugen d'uns tipus que les rapten, les droguen, les violen i somriuen paternals. "Nosotros somos comerciantes y nos interesa la paz", diu un d'ells. "Nuestro negocio es internacional y solvente, tiene grandes perspectivas y siempre busca soluciones".
El fill d'Enrique Moriel --pseudònim de Ledesma a La ciudad sin tiempo--, el testimoni de cada casa enderrocada, s'acomiada: "La ciudad, Méndez, está llena de cosas que han existido, y en las calles siempre hay alguien que las recuerda. Por eso caminamos sobre el pasado, y por eso el tiempo nos está esperando en las esquinas". On pensa ell, senyor González Ledesma, on pensa Méndez esperar-nos?
La Vanguardia / Culturas, 6 de febrer de 2013
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada