1 maig 2005

Francisco González Ledesma: El Poble-sec a la literatura (I)

Júlia Costa

Hay bares del Pueblo Seco -y ése era uno de ellos- en
que cada vaso contiene una gota de silencio.
(González Ledesma: 'Expediente Barcelona')

Introducció

En moltes obres literàries, tant en prosa com en vers, podem trobar-hi referències al Poble-sec i, potser encara més, als paisatges que l'envolten, bàsicament el Paral·lel i Montjuïc. Encara està per conformar un corpus literari ampli i actualitzat sobre el nostre barri però cap autor, llevat de Francisco González Ledesma, no ha aplegat, fins ara, un nombre tan llarg, precís i emblemàtic de textos que s'hi relacionin. A gairebé totes les seves novel·les més importants hi trobem descripcions, evocacions i records lligats al Poble-sec. El barri esdevé, en l'obra d'aquest autor, una mena d'ànima col·lectiva perduda, lligada a un passat irrecuperable i que, per aquest motiu, esdevé també mítica. Com en un àlbum de fotografies en blanc i negre, les paraules de Gonzàlez Ledesma, més enllà de l'entramat narratiu al qual s'insereixen en cada cas, conformen un itinerari nostàlgic, viu, ens fan recuperar indrets i personatges i es converteixen en una mena de guia sentimental per a la gent més gran del barri i de descoberta d'allò que va ser, i també d'allò que hauria pogut ser, per a la gent més jove.


Notes biogràfiques

L'activitat de González Ledesma ha estat tan rica i variada que es fa difícil resumir-la sense oblidar-ne algun aspecte important. Nascut a finals de la dècada dels anys vint, als dotze anys va veure entrar les tropes franquistes a Barcelona. Durant un temps va comptar amb l'ajut d'una tia que vivia a Saragossa, ciutat on va poder iniciar els seus estudis. Més endavant, de retorn a Barcelona i al Poble-sec, i comptant amb aquesta ajuda familiar, va poder estudiar als Escolapis i a l'Institut Balmes.
Molt jove, va començar a portar originals a algunes editorials i, després de contactar amb Bruguera, va iniciar el seu treball com a guionista de tebeos. Un dels seus treballs més emblemàtics va ser el d'escriptor de guions per a les historietes de l'Inspector Dan, que Eugeni Giner dibuixava. Va guanyar, amb vint-i-un anys, el premi Internacional de Novela, el jurat del qual comptava amb personatges com Somerset Maugham. Malauradament, el llibre premiat, Sombras Viejas, no es va publicar a causa de la censura de l'època. La censura va fer que no es publiqués tampoc, fins a la transició, Los Napoleones, una interessant reflexió sobre quins van ser, en definitiva, els veritables guanyadors de la Guerra Civil, que l'autor identifica, d'una forma molt lúcida, amb els poders econòmics, més enllà de les ideologies enfrontades. Va estudiar Dret i va iniciar, per necessitat econòmica, la redacció de novel·les populars, de gènere. En va arribar a escriure més de set-centes, sota el pseudònim de Silver Kane.
Mentre treballava d'advocat havia estudiat, com alumne lliure, la carrera de periodisme, amb companys com Huertas Claveria i Permanyer. Més endavant, amb el suport moral de la seva esposa, va poder deixar la feina ben remunerada d'advocat per iniciar el seu camí, en principi incert, com a periodista. Va treballar al Correo Catalán i a La Vanguardia i l'any 1966 va formar part dels dotze fundadors del Grup de Periodistes Democràtics. Va ser redactor en cap de la secció nacional de La Vanguardia, en uns anys difícils i apassionants.
Amb la novel·la Expediente Barcelona, finalista del premi Blasco Ibáñez, neix el personatge de l'inspector Méndez, un polícia desenganyat i groller, que evolucionarà humanament al llarg de l'obra de l'escriptor. L'any 1984 guanyaria el premi Planeta amb Crónica sentimental en rojo, pel·lícula portada al cinema, encara que de forma no massa reeixida. Ha guanyat el Prix Mystère, francès, a la millor novel·la estrangera i el premi Dashiell Hammett, de la Setmana Negra de Gijón, el 2003. Continua en actiu, el seu darrer llibre publicat, Tiempo de venganza, ha estat editat per Planeta l'octubre de 2004.
Ha aconseguit també premis de periodisme i una molt important consideració com a advocat. Cal dir que és molt valorat i apreciat com autor a França, fins al punt que hi ha llibres que és més fàcil trobar en francès que no pas en el seu original en castellà. Sovint edita abans a Gallimard que a casa nostra i a internet hi ha moltes més entrades en aquesta llengua que en castellà o català, cosa que, dissortadament, passa amb molts temes culturals del país. Malauradament, costa força trobar alguns llibres importants de l'autor, que no han estat reeditats i, de moment, no existeix cap biblioteca pública que reuneixi la seva obra completa, per a consulta o lectura. En un àmbit més anècdotic, és prou conegut com a soci de l'Espanyol.
Possiblement aquest resum biogràfic resta molt incomplet. Caldria incidir sobretot en la gran qualitat humana d'aquest autor, reconeguda per molta gent de diferents idees i tarannàs. Assegura, per ara, que no escriurà les seves memòries, i que el que li interessa és reflectir la ciutat viscuda, Barcelona, mare i filla al mateix temps, ja que l'ha vist néixer i ell la veu canviar de forma constant.


El Poble-sec a les novel·les de González Ledesma

Com a exemple de la relació de González Ledesma amb el nostre barri, transcrivim fragments de les seves novel·les on els nostres carrers, racons, història i personatges, hi són força presents, i on, paral·lelament amb la nostàlgia pel temps perdut s'hi troba una crítica al present, a les actuacions urbanístiques deshumanitzades i a la pèrdua de referents. En el frament següent, del llibre Las calles de nuestros padres, l'autor parla del Paral·lel com una mena de riu que separa el Poble-sec del Barrio Chino, un riu que arrossegarà, al final, persones i indrets. També destaca, en el paisatge, el campanar de Santa Madrona, malmès per la història, testimoni mut de tantes coses.


Las viejas fotografías del Paralelo, esas fotografías color sepia o color gris-febrero suelen estar tomadas desde el puerto, mostrando a la derecha, las Atarazanas y a la izquierda las tres chimeneas que han dado carácter, al menos gráfico, a un barrio y a una época. El Paralelo está en el centro, como el gran río que se lo acaba llevando todo: casas, hombres, cafés y recuerdos. Y a la derecha también el distrito quinto que nadie ha podido llevarse aún, con sus casas llenas de vida y sus ventanas cargadas de mugre.
Algunas fotografías piadosas muestran además la torre de la iglesia de Santa Madrona, que antes terminó en una punta tachonada de luceros y desde el verano de 1936 no tiene más que un muñón de piedra. También hay en los archivos algunas fotos ecológicas en las que se aprecia la falda de Montjuïc, donde nada cuesta imaginarse a un niño, un perro, una fuente y hasta una mujer hermosa. De hecho, todas esas cosas existieron en el Montjuïc de otro tiempo, convertido hoy en paseo para coches o Gran Parque de los Cilindros (...).


En el fragment següent, de la mateixa novel·la, a partir d'una evocació gairebé geogràfica dels carrers en pendent del nostre barri i d'una altra de nostàlgica sobre els vells cafès, l'autor incideix en un aspecte humà recollit per altres autors, com Jaume Passarell, sobre el fet que el pas del Paral·lel converteix la prostituta del districte cinquè en una mestressa de casa convencional. Montjuïc i el Paral·lel conformen un espai tancat pel somni i el pecat prohibit.


Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’ (...)


Els següents fragments pertanyen a la novel·la La dama de Cachemira. En ells, com en molts d'altres de l'autor, es recuperen records i vivències referents a El Molino, emblemàtic i mitificat espai de lleure pecaminós. La descripció del local palesa la dificultat de descriure qué va representar aquell local, en el marc d'un Paral·lel ja en certa decadència, un espai poblat per personatges tan característics i mítics com Bella Dorita, Johnson o Escamillo. La comparació amb l'estat present d'aquest local ens fa copsar encara més la nostàlgia aspre que traspuen aquests fragments.


Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívico que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio (...)
El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él (...)
El público había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida (...).
Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve (...).
Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza (...)
En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel (...)


Pertany també a aquesta novel·la aquesta altra evocació d'un Paral·lel perdut, per part d'un personatge que n'espera un altre al cafè del Condal. Són molt interessants i emotius els records del floricultor veí del cinema, aleshores un local popular, per a famílies humils i sorolloses.

...los mismos plátanos de sombra que había conocido en suniñez, las mismas aceras gastadas, el mismo adoquinado que había servido para levantar barricadas en julio del 36. Aquella part de la avenida no había cambiado tanto, después de todo, aunque el pequeño café donde ahora estaba Méndez ya no era el café de otro tiempo, lleno entonces de gente solvente y conocida, de empleados que cobraban una vez a la semana y de gloriosas matronas que fornicaban una vez al mes. Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

A Expediente Barcelona, com en d'altres novel·les de l'autor, l'inspector Méndez convidarà algú a fer un pelegrinatge sentimental pels carrers i indrets de la seva infantesa i joventut.

Se lo llevó a las luces del Paralelo, a los gastados peldaños de los urinarios del Arnau, a la fábrica de las tres chimeneas que, lo mismo para el Andrade que para el Méndez, eran la imagen de su niñez perdida, aunque de la niñez perdida sólo se acordaba el Méndez. Atravesaron la ancha calzada para ir a la boca del funicular de Montjuïc, ya en la acera del viejo Pueblo Seco, la acera del Bataclán y del Cómico, la de las sombras que ya no existían. Sólo el Molino aguantaba más allá de los pisos milimetrados, negándose a morir. Al Méndez le pasó ahora otra vez lo que le había pasado tantas veces: que le dominaba una rabiosa nostalgia, un cierto sentido de la inutilidad humana, una especie de aversión hacia aquella acera, que ants había amado tanto...

Els bars de barri, no massa nets, entranyables i, en ocasions, encobridors d'estranys secrets, són freqüents a l'obra de l'autor. En aquest cas parla d'un vell bar del carrer de Blay, un diumenge a la tarda.

El bar con el mostrador blanco, ya cascado, pulido por todas las manos y todas las salivas, por el que a lo largo de casi un siglo –eso era verdad- habían pasado docenas de tíos de la FAI que no creían en nada, de padres de familias que creían en sus hijos y de mujeres que hubieran querido olvidar su historia. Hay bares del Pueblo Seco –y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio.
Recordaba también el cristal con un anuncio del Anís del Mono, una mujer antigua, a lo Ramón Casas, que te miraba desde más allá de todos los tiempos pasados, de todos los sabores conocidos. Los blancos veladores de anticuario sobre los que se habían escrito todas las aritméticas del camarero y todas las rimas del amor que muere en la calle (...)

En un fragment de Crónica sentimental en rojo es un altre personatge qui demana a Méndez que l'acompanyi al barri, a recuperar una certa innocència perduda, la infantesa, la joventut, el temps de les possibilitats ja perdudes. Cal dir que l'any 1984, quan es va publicar la novel·la, l'establiment Gabelli encara existia. Ara és ocupat per un pàrking.

...por favor, Méndez, vamos al viejo barrio, llévem a las sombras del Victoria y de las mujeres que ya no exiten, al silencio de las tres chimeneas de la fábrica de electricidad que marcaron mis ojos de niño, las aceras del Talía y el Arnau, del Condal y del América, de todos los cines que un día existieron y en los que hubo sueños de barrio, chicas sencillas que te enviaban la primera mirada, tías de bandera que salían de la pantalla y se qudaban flotando en el aire. Acompáñeme a las calles de antes, Méndez, porque yo solo no me atrevo, porque no sabría encotrarme cara a cara con el que un día quise ser y ya no seré nunca, Y los dos haciendo bajo la noche el largo camino del recuerdo, Méndez arrastrando ya los pies, ondia, la de tías con cachas y con medias negras que había antes en el Cómico; la calle de Margarit, envuelta ya a estas horas en el silenci fósil de los coches. Mire, Méndez, el almacén de Gabelli, que aún existe; aquí se alquilaban los carruajes de caballos para ir a la iglesia de blanco o para ir al cementerio de negro, me contaba mi padre. Que bodas y que entierros los de entonces, oiga, Méndez, cuando había pompa de verdad y no ceremonias clandestinas como ahora; cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas virgo, cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas tumba. Mire, y aquí al lado aún se mantiene en pie la vieja fuente, la de los botijos anteriores a la invnción del agua clorada, la de los chiquillos y de los gatos, la fuente incluso de algún pájaro perdido. A ver, Méndez, casi no sé ni apretar bien para que salga el agua, qué risa. Y Méndez que mira hacia otro sitio, Méndez que trata de no enterarse de nada porque lo que hace el Richard no es beber, porque lo que hace el Richard no es beber, porque lo que hace es mojarse la cara para que no se note que está llorando, para que nadie sepa que el viejo tiempo se ha despedido de él para siempre, dejando sólo un rumor de agua (...)

A El pecado o algo parecido, una de les darreres novel·les i una de les més dures i amargues, també els paisatges del Poble-sec compten amb el seu fragment evocador:

Cualquiera que se haya molestado en mover las piernas y subir hasta lo mas alto de la calle Poeta Cabanyes, en el Poble Sec, conoce la zona. Pero no es fácil que mucha gente la conozca, porque al final de todo hay una escalera, y por la escalera no se puede subir en coche. Es, de todos modos, un lugar muy fotográfico. Hasta apareció en una película sobre la muerte del president Companys, como calle donde se reuníoan unos viejos luchadores dispuestos a subir a lo alto de la montaña, cargarse el castillo de Montjuïc y salvarle. La lástima –pensaba Méndez- es que ya no qudan viejos luchadores, la gente no se acuerda de quién era el president Companys ni sabe dónde para Poeta Cabanyes.
El sí que subió a lo más alto de la escalera. Desde allí la calle bajaba hasta el Paralelo, navegando entre pastelerías con nena gordita, bisuterías con dueña emancipada, panaderías republicanas y barberías donde ya en los años veinte se afeitaba el alcalde de barrio. Se deslizaba entre recuerdos como el de Joan Manuel Serrat, y entre olvidos como el de Antonio Sabrás, honrado médico de pobres que salvó a todos los deshauciados del barrio, y quién sabe si permitió que la madre de Joan Manuel Serrat viviera. Se detenía en bares donde aún quedaba una copa en qué bebíó el último vecino fusilado. Al atardecer la calle se dejaba mirar desde los balcones por poetas que, no habiendo podido cantar una tarde de lujuria, dedicaban su vida a cantar una tarde de hambre.
Méndez aún recordaba la montaña llena de huertecillos al final mismo de la escalera, coan caminos que serpenteaban sobre el campo de fútbol del Poble Sec y zonas de barracas conflictivas, como las de Can Valero, donde la Superiorida le enviaba a hacer razzias y en las que obtuvo notables éxitos, como el de aquella vez en que detuvo a varios ladrones, que entre todos sumaban un botín de cien pesetas.
Ahora la calle se había aburguesado, varias casas estaban siendo restauradas y hasta había un par de bares famosos donde iban a hacer el aperitivo los capitalistas amantes del progreso. También existía, al pie de la montaña, una pensión familiar, muy modesta, para representantes de empresas desaparecidas y familiares de vecinos que venían a Barcelona para un entierro...

El barri com a paisatge literari en l'obra de l'autor

Aquest recull de textos, incomplet, mostra de forma ben clara la vinculació, sentimental, però també lligada a un present que mai no arriba a ser com l'imaginem, del barri amb l'obra d'aquest autor. Un barri real, evocat, però també mitificat i imaginat, lligat a la infantesa i a la juventut, sempre irrecuperables i, per tant, úniques en el cas de cadascú. Gairebé conformen un itinerari clar, una guia urbana, carrers que pugen cap a Montjuïc, que es transformen i, aparentment, milloren, però que continuen sent pobres, que acullen gent pobra i que s'abandonen quan algú ascendeix en l'escala social sense, però, aconseguir mai allò que havia somniat, una mena de plenitud vital que sempre resulta una mica llunyana, a canvi d'haver perdut, també, la innocència.
Els paisatges urbans del Poble-sec no són els únics que l'autor recrea de forma reeixida, ja que González Ledesma ens apropa en els seus llibres a molts altres indrets de Barcelona, com ara el Raval, l'antic Barrio Chino, i també a la Barcelona alta, dels rics, dels prostíbuls de luxe, dels triomfadors i dels corruptes a escala important, més enllà de les petites corrupteles dels delinqüents de la part baixa. Molt importants són també les descripcions i evocacions de l'autor que fan referència a d'altres ciutats, com ara al vell Madrid, racons també que pateixen un procés irreversible de canvi. Malgrat això, la constància amb la qual sorgeixen en la seva obra els indrets del nostre barri fa que l'obra de l'autor es pugui considerar lligada per sempre, com passa en d'altres escriptors, al Poble-sec i que esdevingui una mena de guia del Poble-sec literari, paral·lel al Poble-sec real.
La mirada de l'escriptor esdevé així una mirada sovint innocent, malgrat l'amargor de la vida, d'infant disposat a recuperar a través de la màgia de la literatura un temps i un espai que ja no existeixen i que, també literàriament, possiblement esdevindran diferents quan les mirades dels infants d'avui les transformin, en alguna ocasió del futur, en material literari. L'obra de González Ledesma mereix un esforç reivindicatiu, com ara el de demanar que alguna biblioteca pública aplegui tot el seu corpus literari, o que la possible construcció futura d'una altra biblioteca o equipament cultural al Poble-sec vinculi el nom de l'escriptor, de forma definitiva, als indrets de la seva infantesa i de la seva joventut. I, també caldria reivindicar que els espais evocats en les seves novel·les, i que formen part de la nostra petita història i de la de la ciutat de Barcelona, no acabin de desaparèixer del tot, engolits pel miratge d'un creixement urbà indiscriminat i amnèsic.

Algunes obres de l'autor:

Los Napoleones. Barcelona: Picazo (1977).
Zamora: Mito y realidad del mejor guardameta del mundo. Barcelona: Bruguera (1978).
Crónica sentimental en rojo. Barcelona: Planeta (1985).
42 kilómetros de compasión. Barcelona: Dón Balón (1986).
Expediente Barcelona. Madrid: Júcar (1987).
Los símbolos. Esplugues de Llobregat: Plaza&Janés (1987).
La dama de Cachemira. Barcelona: Planeta (1992).
Cine Soledad. Barcelona: Don Balón (1993).
El pecado o algo parecido. Barcelona: Planeta (2002).
Tiempo de venganza. Barcelona: Planeta (2004).
Soldados. Esplugues de Llobregat: Plaza&Janés.
El Dret català actual. Barcelona: Bruguera (1969).

Internet


http://www.xtec.es/~jducros/Francisco%20Gonzalez%20Ledesma.html

La informació sobre l'autor forma part d'una interessant web que intenta recollir tot el corpus literari relacionat amb la ciutat de Barcelona. A més d'una breu biografia de Francisco Gonzàlez Ledesma s'hi poden trobar articles, comentaris sobre algunes novel·les i d'altres enllaços d'interès.

http://www.que-leer.com/queleer/contenidos/401@REPORTAJE_6.html

En aquest adreça s'hi pot llegir l'interessant reportatge que Paco Camarasa va fer sobre l'autor, publicat a la revista Qué leer, l'octubre de 2004, amb motiu de l'edició del seu darrer llibre, Tiempo de venganza.

http://www.mauvaisgenres.com/francisco_gonzales_ledesma.htm

Una de les moltes adreces en francès on es pot trobar informació sobre aquest autor i que mostra l'interès existent en aquest país a l'entorn de la seva obra.

Agraïments

A Francisco González Ledesma i la seva esposa, per l'assistència i col·laboració en la xerrada de CERHISEC sobre la relació entre la seva obra literària i el nostre barri, realitzada el 27 d'abril de 2004.

Article publicat a: Júlia Costa, Àngels Gómez, José Antonio Martínez, Meritxell. El Poble-sec retalls d'història. Barcelona: Centre de Recerca Històrica del Poble Sec, 2005 (Les ressenyes del CERHISEC; 6)