4 maig 2010

Bang-bang!

Jordi Nopca

Silver Kane va ser un dels autors més prolífics i més llegits de la dècada dels 50 i 60 del segle passat. Ja fa dècades que Kane va abandonar la màscara i es va convertir en Francisco González-Ledesma (Barcelona, 1927), que aquests darrers anys no n’ha tingut prou en trobar un altre pseudònim –Enrique Moriel– sinó que ha ressuscitat la signatura que el va popularitzar amb una nova novel·la, La dama y el recuerdo.

“He decidit tornar a un passat que va marcar la meva vida per diverses raons”, ens fa saber Ledesma: “Fer servir pseudònim em va permetre escriure en un moment en què a mi m’havien prohibit publicar. A més, escrivint vaig poder guanyar-me la vida. Vinc d’una família molt humil: el meu pare era mosso de magatzem… Kane em va fer recuperar la confiança en mi mateix: era un desafiament, escriure ràpid i bé, i em va ajudar a aprendre tècnica novelística. Si no hagués escrit gairebé 400 novel·les no sabria tot el que sé ara… El meu gran professor va ser l’escriptor de duro que era Silver Kane”.

Ledesma-Kane reapareix amb una novel·la de l’Oest que vol recuperar el bang-bang ràpid i mortal de l’època: “Fa temps que pensava si ara seria capaç de fer el que feia llavors: tornar a l’escriptura directa que ja no faig servir a les novel·les que escric ara, que em porten molt més temps. En aquella època el ritme era quasi inhumà. Es venia moltíssim però et pagaven molt poc. L’editor de Bruguera guanyava unes paletades de diners impressionants: la tirada era de 14.000 a 24.000 exemplars cada setmana. Jo feia dos o tres llibres cada mes. Al llarg dels més de 20 anys de Silver Kane vaig arribar a vendre milions d’exemplars!” Ledesma, que tenia les hores comptades per escriure una novel·la –encara recorda que escrivia mentre escoltava els partits de futbol, i que ni quan xiulaven penaltis parava atenció al desenllaç del xut– ha pogut disposat de més temps a l’hora d’afrontar La dama y el recuerdo. “Aquesta novel·la l’he escrit en condicions de burgès, de nen de casa bona. Escrivia deu pàgines per dia, i en trencava més o menys la meitat”. Igual que Josep Maria Espinàs, Ledesma conserva l’hàbit d’escriure amb màquina d’escriure: “Sí, senyor. Encara faig les correccions a sobre… I l’editor m’ho admet, cosa que vol dir que hi ha algú que s’encarrega de picar els meus llibres. Algun dia m’enviaran a fer punyetes…” És poc probable que el senyor Planeta –tal i com s’hi refereix l’escriptor– opti per aquesta via: ara per ara, Ledesma és dels escriptors més venuts de l’última dècada, i ja prepara una nova aventura de l’inspector Méndez: “Sempre penso que si tinc feina no tindré temps de morir-me…”. Directe: contundent: Ledesma-Kane encara té unes quantes bales a la recàmera!

Time Out Barcelona, 116, abril-maig del 2010