22 set. 2005

Massa dones per a un home sol

Alba Alsina

Francisco González Ledesma, Cinco mujeres y media. Planeta. Barcelona, 2005.

Potser perquè Francisco González Ledesma va ser durant molts anys Silver Kane, el seu inspector Méndez té més ànima de xèrif d’un western en el qual Barcelona és la ciutat sense llei que no pas de brusc investigador privat de barret inclinat o de policia expeditiu i expert en armes. De fet, a cada nova novel·la aquest vell inspector, arraconat pels companys perquè continua aferrat a mètodes contundents que no s’avenen amb aquests temps políticament correctes, va fent passes per assemblar-se cada cop més al pistoler interpretat per Clint Eastwood a Sense perdó. Aquest procés de mimesi ha arribat al seu punt àlgid a Cinco mujeres y media, la nova entrega de les seves peripècies, en la qual l’univers del vell Méndez es veu envaït per les dones. No és que aquí una prostituta amb la cara tallada necessiti un venjador, però les dones, tant les riques com les pobres, que pul·lulen per aquesta novel·la tenen problemes. Algunes més que d’altres. I en gairebé tots s’hi veu involucrat el vell inspector, que va coneixent aquestes dones a partir de la violació i l’assassinat d’una altra dona, Palmira Canadell.
És un punt de partida violent per a una història construïda sobre una doble teranyina. Per una banda, la que relaciona Méndez amb alguna d’aquestes dones (Marta Pino, Emma Canadell, Patricia Cano) a partir dels contactes que tenen amb els presumptes autors del crim i amb certs individus del món de l’hampa. I per l’altra, la que posa en relació la majoria de protagonistes femenines entre si (Eva Ferrer, Anna Parra, Elena Bustos i les esmentades més amunt), que al final de l’obra fa un gir de 180 graus que ens les farà veure amb ulls molt diferents. Perquè, generalment, a les novel·les policíaques (a part d’honroses excepcions), a les dones els toca el paper de víctimes. I, tal com comença aquesta novel·la, totes tenen molts punts per ser-ho. Però, a mesura que de la mà d’en Méndez anem descobrint els punts flacs de totes elles, van canviant el seu paper a la història alhora que n’assumeixen un de ben diferent: el de venjadores.
I dues històries paral·leles: la relacionada directament amb el crim que obre la novel·la (que persegueix castigar els assassins per la via oficial de la justícia) i una altra de més subtil i sibil·lina que també busca el càstig d’un home que, des de la prepotència dels diners, ha comès una pila de crims que la justícia, sempre cega i moltes vegades manca, no pot fer-li pagar.


BARCELONA RICA I POBRA

En aquestes circumstàncies, la novel·la és un recull de tranches de vie que porta el lector dels carrerons del Raval a les mansions de la zona alta de Barcelona, aturant-se també en mpolsinats despatxos de l’Eixample i modestes cases del barri de Roquetes. Perquè, tot i que la Barcelona rica i la pobra es donen l’esquena, no poden viure l’una sense l’altra. I de la intersecció entre aquests dos mons surt aquest àlbum, en el qual González Ledesma pot desplegar les seves arts de constructor de personatges (el desencant d’en Méndez, la indefensió d’Emma Canadell, la culpabilitat de Patricia Cano, la classe d’Eva Ferrer, la perversió de Conrado Pino...), d’observador d’una ciutat que a base de rentar-se la cara per als de fora perd a marxes forçades les seves essències i, sobretot, de connaîsseur de les dones. De totes. Des de la tràgica Elena Bustos fins a la senyorial Marta Pino, a les quals tracta com autèntiques reines. I això que algú podria dir que són massa dones per a un home sol.

Avui, 22 de setembre de 2005