27 març 2003

Negra i amarga

Jordi Cervera

'El pecado o algo parecido' és una mena d'elegia a tot allò que desapareix engolit per l'acceleració vertiginosa del temps

Francesc González Ledesma, El pecado o algo parecido. Planeta. Barcelona, 2002.

Per aquelles coincidències de la vida, la darrera novel·la de González Ledesma arriba compartint catàleg i lapse temporal amb les d'Alicia Giménez Barlett i Andreu Martín, tres autors habituals de l'univers negre que gràcies a aquesta conjunció astral podrien servir per evidenciar una salut pública que el gènere està lluny de posseir. Després de viure moments d'imparable ascensió i de conèixer la mel de la popularitat i de la difusió a tots els nivells, la novel·la negra ha perdut força i les lleis implacables del màrqueting l'han acabat barrejant amb la resta de gèneres en un potipoti general que li ha fet perdre exclusivitat i potser guanyar vendes a costa de renunciar a la identitat de gènere i a les etiquetes identificadores i diferenciadores. En qualsevol cas, i mentre Planeta va crear el seu premi de novel·la negra i Edicions 62 anuncia ara la recuperació de La Cua de Palla coincidint amb la celebració dels 40 anys de l'editorial, el cert és que El pecado o algo parecido arriba per reblar un clau que, com a mínim, torna a posar de manifest la qualitat indiscutible del seu autor.
González Ledesma és, de fet, un cas rar en les nostres lletres. Després de guanyar el premi Planeta del 1984, l'editorial francesa l'Atalante s'interessa per la seva obra. Els viatges a França el posen en contacte amb Gallimard, que des d'aleshores li publica els seus llibres abans que surtin a l'Estat espanyol. A Internet els cercadors ofereixen al voltant de 15.500 pàgines on apareix en nom de l'autor i, d'aquestes, només 10 en espanyol, un fet que permet treure totes les conclusions que es vulgui. En qualsevol cas, el que compta és que Le péché ou quelque chose d'approchant es va editar l'any passat a França en traducció d'Isabelle Gugnon dins la col·lecció Le Noire, que ja ha vist també les obres anteriors de l'autor barceloní.
Començant pel títol, el llibre és d'una solidesa i d'una bellesa fora de qualsevol dubte. González Ledesma ens acosta un comissari Méndez que creu menys que mai en la llei i que viu en un món que ha deixat de ser el seu, que l'angoixa i el desassossega, que li fa aflorar la part més amarga del seu caràcter i el porta a ser un observador encara més escèptic d'un espai que cada cop li va més gran i més costa amunt.
Una senyora de 75 anys que estudia anglès a Madrid veu com uns capellans s'enduen el cadàver d'un home que estava assegut en un banc de la plaça. Aquest és el detonant per entrar en una nova aventura, si és que d'això que fa el comissari barceloní se'n poden dir aventures, del sempre peculiar Méndez. Un cop deslligat el punt de sortida de la novel·la, l'investigador amb nom de funcionari que cobra poc ha de fer mans i mànigues per tal d'aconseguir treure algunes conclusions i d'anar lligant caps en tot el camí de retallar i enganxar que ha de dur a terme gràcies al fet que els seus superiors ja no li assignen cap cas mínimament important i que ho ha d'anar fent pel seu compte, i això no sempre el porta al lloc precís durant el moment oportú, com passa amb la majoria dels seus col·legues literaris i cinematogràfics.
De totes maneres, i mantenint una de les constants de la bona literatura de gènere, per sota de la trama ha de bullir un magma sòlid que ajudi a bastir el caràcter dels personatges i a presentarlos com un reflex de la societat en què viuen, convertint-los en una mena de joc de miralls des d'on sorgeixen crítiques socials i elements que van molt més enllà de la simple literatura d'evasió.
A El pecado o algo parecido ens hi apareix un inspector Méndez encara més envellit (l'autor diu que amb el ritme que porta per escriure, serà l'últim lliurament) i aquest fet no és gens banal, ja que el converteix en un ésser molt més àcid i dur que de costum, un home que veu com la vida es transforma al seu voltant de manera inexorable, que s'adona que tots els referents que han format part de la seva vida, tant sentimentals com físics, han desaparegut, són a punt de desaparèixer o s'han transformat de tal manera que resulta del tot impossible identificar-los i, gairebé, associar-los amb el seu passat. Un exemple podrien ser les ciutats, entitats vives que juguen un paper força important en la narració. Madrid i Barcelona i, sobretot, les seves places i els seus carrers ajuden a entendre una relació entre personatge i entorn que és un apèndix prolongat de la manera d'entendre la vida de Méndez. Acostumat a veure com els carrers eren llocs amb personalitat, amb una capacitat innata per convertir-se en aliats o en enemics i que tots tenien el seu tempo particular, la seva personalitat intransferible, assisteix amb sorpresa i amb una certa desesperació no sempre ben continguda al canvi que promouen els temps nous.
Els carrers comencen a ser només receptacles de persones, punts de pas de gent anònima que no es preocupa en absolut per perdre el temps cercant un punt d'humanitat, nexes de contacte, elements que els ajudin a crear vida.
El pecado o algo parecido és una mena d'elegia a tot allò que desapareix engolit per l'acceleració vertiginosa del temps. Els polítics i la societat fan que les ciutats es deshumanitzin i aquesta nova condició, si no és la culpable d'un nou ordre, sí que complica molt la possibilitat de resoldre els problemes de la manera tradicional, que és la que Méndez coneix i domina. Parlar serveix cada vegada menys i potser per això els diàlegs entre l'inspector i els seus interlocutors es van fent més aspres, més violents, més amargs. Potser per això el mal deixa de ser absolut i perd els límits, deixant entreveure que ni els bons ni els dolents poden assolir el grau màxim, que no existeix res absolut, tret potser d'aquesta mediocritat canviant que s'apodera de la societat, que destrueix els valors tradicionals i que proclama ordres nous que ningú no sap ben bé com s'han d'afrontar.
De totes maneres hi ha alguna cosa semblant al pecat, al mal, que obliga a rellegir amb atenció la novel·la de González Ledesma, que porta a buscar pels plecs de la història per descobrir-hi aquesta amargor profunda, un sentiment de decepció, de pèrdua de punts d'ancoratge que potser és encomanadís i que, per damunt de l'edat del receptor, es mostra com una veritat radical, com un fet inexorable del qual resultarà difícil escapar, per això, arribar al final vol dir no sortir-ne il·lès, vol dir rebre l'impacte profund i el regust d'una història negra i amarga com n'hi ha poques.

Avui, 27 de març de 2003