Òscar Montferrer
Ha de ser intensament satisfactori mirar enrere i adonar-se que s'ha viscut, estar a punt de morir i pensar: "Potser no he fet tot el que he volgut, però no ha estat gens malament". Mirar enrere, a vegades, és una activitat productiva que s'enriqueix si és comparteixen els resultats: aquesta és una de les gràcies dels llibres de memòries sucosos, perquè dels trampolins cap a la santedat no se'n treu res, tret de l'avorriment.
Francisco González Ledesma ha posat dit a la tecla per explicar què veu quan mira enrere: el resultat d'aquesta evocació és Historia de mis calles, un relat en què els elements d'interès -que n'hi ha, perquè l'autor sí que ha estat el guionista de la seva vida- es presenten amb enfocaments i intensitats diferents, la qual cosa permet endevinar unes qualitats humanes que el to general de la redacció, lleument distant, no aconsegueix d'emmascarar.
Quan González Ledesma, a qui també es va conèixer com a Silver Kane en una de les moltes èpoques de la seva vida, fa la crònica de la seva feina com a periodista, fa passar a la primera línia narrativa l'anècdota i la constatació de fets: és una mirada nostàlgica que els col·legues que han conegut la manera de fer periodisme que ara ja no existeix compartiran íntimament -té raó quan assenyala la funcionarialització de la professió- i que el lector general pot trobar simpàtica perquè els problemes de l'autor són els d'una persona que, com gairebé tothom, lluitat per trobar els seus llocs: feina, família, amistats, coneixements...
Ara bé, el més intens, el més engrescador, el més interessant, el més entendridor -i fins i tot el que fa justícia plena al gènere en què s'enquadra el llibre- es troba en els passatges en què es recorda una infantesa marcada per la Guerra Civil i per les seves conseqüències, que van ser nefastes per a tothom que no tenia manera de pagar-se una supervivència mínimament còmoda: és a dir, per al gruix de la població.
En aquest tram de l'evocació, González Ledesma universalitza amb destresa i convicció el fet de la infantesa, el de la innocència, el de l'aprenentatge dels mecanismes socials... Sòlid i, a la vegada, engrescador, el relat que l'autor fa de la seva infantesa és d'aquells que creen afició perquè en les seves paraules es percep la veritat viscuda. I un cop es coneix el nen, es fa molt difícil no acompanyar-lo la resta del camí.
Avui, 7 de juny de 2006
Ha de ser intensament satisfactori mirar enrere i adonar-se que s'ha viscut, estar a punt de morir i pensar: "Potser no he fet tot el que he volgut, però no ha estat gens malament". Mirar enrere, a vegades, és una activitat productiva que s'enriqueix si és comparteixen els resultats: aquesta és una de les gràcies dels llibres de memòries sucosos, perquè dels trampolins cap a la santedat no se'n treu res, tret de l'avorriment.
Francisco González Ledesma ha posat dit a la tecla per explicar què veu quan mira enrere: el resultat d'aquesta evocació és Historia de mis calles, un relat en què els elements d'interès -que n'hi ha, perquè l'autor sí que ha estat el guionista de la seva vida- es presenten amb enfocaments i intensitats diferents, la qual cosa permet endevinar unes qualitats humanes que el to general de la redacció, lleument distant, no aconsegueix d'emmascarar.
Quan González Ledesma, a qui també es va conèixer com a Silver Kane en una de les moltes èpoques de la seva vida, fa la crònica de la seva feina com a periodista, fa passar a la primera línia narrativa l'anècdota i la constatació de fets: és una mirada nostàlgica que els col·legues que han conegut la manera de fer periodisme que ara ja no existeix compartiran íntimament -té raó quan assenyala la funcionarialització de la professió- i que el lector general pot trobar simpàtica perquè els problemes de l'autor són els d'una persona que, com gairebé tothom, lluitat per trobar els seus llocs: feina, família, amistats, coneixements...
Ara bé, el més intens, el més engrescador, el més interessant, el més entendridor -i fins i tot el que fa justícia plena al gènere en què s'enquadra el llibre- es troba en els passatges en què es recorda una infantesa marcada per la Guerra Civil i per les seves conseqüències, que van ser nefastes per a tothom que no tenia manera de pagar-se una supervivència mínimament còmoda: és a dir, per al gruix de la població.
En aquest tram de l'evocació, González Ledesma universalitza amb destresa i convicció el fet de la infantesa, el de la innocència, el de l'aprenentatge dels mecanismes socials... Sòlid i, a la vegada, engrescador, el relat que l'autor fa de la seva infantesa és d'aquells que creen afició perquè en les seves paraules es percep la veritat viscuda. I un cop es coneix el nen, es fa molt difícil no acompanyar-lo la resta del camí.
Avui, 7 de juny de 2006
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada