24 de nov. 2009

Trobada amb l'autor Francisco González Ledesma a la Bòbila



TV L'H, Infomatius vespre, 24 de novembre de 2009

Francisco González Ledesma a la Bòbila

Fotografies: Emma Infante

Sombras viejas, de Francisco González Ledesma

Francisco González Ledesma es, hoy por hoy, uno de los más reconocidos escritores de novela negra de este país. Títulos como "Cinco mujeres y media", "El pecado o algo parecido", "Las calles de nuestros padres" y sobre todo, "Crónica sentimental en rojo", premio Planeta 1984, son notorios ejemplos de su buen hacer e indiscutible talento en dicho género. En todas las nombradas, introduce dos elementos comunes: el siempre cínico inspector Méndez, su personaje fetiche, policía a la vieja usanza con expeditivos métodos, y la ciudad en la cual se desenvuelven sus desventuras, que es la misma ciudad del autor: Barcelona, el sempiterno, sombrío, sereno y mudo espectador del transcurrir de tantas vidas.
Ledesma es actualmente un reconocido escritor, que se ha ganado merecidamente y a pulso la modesta fama que pueda gozar, pero durante mucho tiempo escribió relatos, fundamentalmente del Oeste, escondido tras un popular seudónimo con los que hizo disfrutar a toda una generación de españoles; con "Silver Kane", Ledesma se convirtió en uno de los escritores de novela de quiosco más querido y más admirado. Sus historias, llenas de un ácido y negro humor, con personajes irónicos, divertidos y totalmente desvergonzados, siempre fueron un preferente para muchos lectores, que aún continúan leyéndolas con absoluta pasión. González Ledesma ha afirmado en multitud de ocasiones que aprendió a escribir gracias a esta necesaria faceta suya de unos años muy complicados; necesaria porque, bajo unas condiciones durísimas de trabajo, le ayudó a mantenerse y en suma, a subsistir, que era a lo que fundamentalmente se podía aspirar en un tiempo tan gris como el anterior al que vivimos ahora, y que ya sólo parece constar en los libros de Historia.
No obstante, antes de ser, forzado por las circunstancias, Silver Kane, González Ledesma escribió una novela titulada "Sombras viejas". Y lo hizo con 21 años.
"Sombras viejas" ganó el primer premio Internacional de novela que el editor José Janés creó en 1948, y cuyo jurado contó con la presencia del escritor Somerset Maugham. A pesar de ser la ganadora, "Sombras viejas" no llegó nunca a pu
blicarse. La censura la tachó de "roja y pornográfica" y González Ledesma, hasta entrada la democracia, no pudo volver a escribir nada bajo su auténtico nombre.
En el 2007 Ediciones Destino, a tenor del tremendo éxito de "La ciudad sin tiempo", que el autor escribió bajo el seudónimo de Enrique Moriel, que es en realidad el nombre del protagonista masculino de "Sombras viejas", recuperó asímismo ésta cincuenta y nueve años después, que se dice pronto.
En primer lugar, afirmar sin lugar a dudas el indiscutible mérito que tuvo González Ledesma al escribir esta larga novela con tan sólo 21 años, en la que, sin ningún género de dudas, muestra un talento tremendo e inhabitual para una época de tantísimas privaciones, pero también es justo reconocer que ese mismo y gran talento peca abrumadoramente de ingenuo si consideraba el escritor que una novela, en la que el protagonista principal es comunista, ateo y republicano, gozaría del beneplácito de una censura franquista en su punto más álgido. A pesar de la inclusión de elementos conciliadores para con el régimen vencedor, la historia se presenta fundamentalmente crítica con todo aquello que el bando nacionalista defendió férreamente, por lo que la terminante negativa a la publicación de la novela, hasta cierto punto, resulta lógica para la ilógica imperante.
"Sombras viejas" tiene la extraña virtud de producir en el lector actual (y avezado) atracción y rechazo a un mismo tiempo; atracción porque su prosa, en términos generales, resulta maravillosa, bella, cuidada, barroca y finamente enhebrada... Rechazo, por esto mismo precisamente: es una lectura densa, profunda, a veces inevitablemente pesada que puede provocar en el que la lea en más de una ocasión (lo aseguro) el no continuarla, pero es esta misma densidad, esta misma profundidad, la que consigue que prosigas con la historia, no sin antes hacer, todo hay que decirlo, cierto acopio de voluntad.
"Sombras viejas" es una novela coral, de varios personajes, aunque principalmente la complejísima trama se deshilvana a través de las inquietudes y tesituras de dos de ellos. En sus páginas se nos mostrarán las arduas reflexiones, los profundos temores, las sempiternas dudas de cada uno de ellos, bajo un prisma eminentemente pesimista: la búsqueda constante de unos deseos imposibles, y todo ello bajo el transfondo de una Barcelona en el transcurrir de los ilusionantes pero complicados años de la República primero, y posteriormente durante los angustiosos años de la guerra y la consiguiente y gris posguerra.
"Sombras viejas" es una lectura difícil y lejana para el lector ocasional de antes y el de ahora. Es (o fue) también una creación sorprendente por parte de un joven estudiante de Derecho, en unos años muy complicados, lo que ensalza si cabe aún más su mérito; es una historia que exige paciencia, que no comulga con la precipitación; es un libro complejo pero gratificante. Es la obra primeriza de un autor extraordinario que el tiempo se ha encargado de devolverle el justo lugar que le fue robado implacablemente hace sesenta años... Ledesma, con ella, despuntaba sin vacilar en lo que luego ha demostrado sobradamente a lo largo de todas estas décadas: en un maravilloso escritor encerrado, con no poca indulgencia, en una gran persona.
The Lone Freaker, 24 de noviembre de 2009

Francisco González Ledesma a la Biblioteca la Bòbila


23 de nov. 2009

L'escriptor González Ledesma comentarà les seves novel·les a L'H

Marga Solé

A la Biblioteca la Bòbila el dia 24, a les 19 h., dins del cicle Trobada amb l'autorAquest últim trimestre del 2009, en els diferents clubs de lectura de les biblioteques de L'Hospitalet es llegeixen obres de l'escriptor Francisco González Ledesma, i el dia 24, a les 19 h., a la Biblioteca la Bòbila el mateix autor s'asseu amb els lectors per comentar-les. "He participat en altres ocasions en aquestes xerrades, fins i tot a ciutats europees, i la veritat, m'agrada molt, és fonamental per copsar la sensibilitat del públic, n'aprenc molt, dels comentaris", manifesta l'escriptor.
Per a Ledesma és important el contacte "per saber si arribes al lector, de vegades et critiquen alguna cosa que no entenen i això et fa millorar molt, és enriquidor, perquè si no sembla que l'escriptor està en una torre de marfil i aquests contactes t'ajuden a tocar de peus a terra".
El novel·lista va néixer el 1927 al Poble Sec de Barcelona. Als 21 anys va guanyar el premi Josep Janés amb la novel·la Sombras viejas, que la dictadura franquista va prohibir. "Era considerat rojo perquè tractava temes socials, d'ensenyament, sindicalistes, que per a mi eren moderats però llavors els semblava que atemptaven contra la moral del règim i em vaig convertir en un escriptor prohibit, fins i tot em van dir que no publicaria res més i va ser així perquè amb el meu nom no ho vaig fer fins el 1977".
Quan tenia 21 anys, treballava en una editorial i el propietari li va suggerir que escrigués temes d'aventures i de l'oest i, com que no podia firmar, va sorgir el nom de Silver Kane. Amb aquest pseudònim s'ha convertit en un dels escriptors més llegits d'aquest tipus de publicacions. És famós també el seu inspector Ricardo Méndez, ja que no es pot oblidar que González Ledesma és un dels baluards de la novel·la negra.
El 1984 guanya el premi Planeta amb Crónica sentimental en rojo. "Sempre hi ha un abans i un després del Planeta, et converteixes en un escriptor important, significa que ho fas molt bé i això et fa venir molta por per la responsabilitat que suposa, però no significa que ja ho has fet tot", afirma.
Ara té un altre pseudònim, Enrique Moriel, autor d'El candidato de Dios. "És el nom del protagonista de la meva primera novel·la", diu. Ja està preparant un altre llibre, aquest cop amb el seu nom, però no en vol avançar res, diu que sortirà per Sant Jordi.

L'Hospitalet, 235, 23 de novembre de 2009

18 de nov. 2009

La dama del Kashmir

Igor De Amicis

Arriva in Italia il nuovo romanzo di Francisco Gonzalez Ledesma (il 20 novembre 2009)

Una nuova uscita di spessore per la Giano editore, la casa editrice milanese, infatti, presenta in Italia La dama del Kashmir, il nuovo romanzo dello scrittore spagnolo Francisco Gonzalez Ledesma. L’autore di Mistero di strada, ci racconta una nuova, avvincente inchiesta di Méndez, «il vecchio poliziotto, al quale tanti anni sulla strada non hanno ancora estirpato dal cuore la ribalda innocenza del ragazzino che sognava di salvare il mondo da se stesso». (Giancarlo De Cataldo)
In un oscuro vicolo di Barcellona giace il cadavere di Paquito.
Rappresentante di bigiotteria, è stato spogliato di tutto, di un anello e di un rubino pagato con la sua stessa vita. Vicino al suo corpo, una sedia a rotelle. L’ispettore Méndez si aggira nei paraggi.
L’inchiesta non è di sua competenza, ma la curiosità ha la meglio. A maggior ragione quando vengono ritrovati altri cadaveri accanto a una sedia a rotelle. Possibile che l’assassino sia un portatore di handicap? O la sedia a rotelle ha un significato simbolico, è un arcano segno di qualcosa che frulla solo nella mente dell’assassino? E perché omicidi dalle modalità così simili di personaggi che sembrano non avere niente in comune?
Sguardo lucido, nostalgia, battuta pronta sulle labbra, l’ispettore Méndez, vecchio cinico perseguitato dal ricordo di donne che non può più amare, detestato dai suoi gerarchi che sognano di vederlo finalmente in pensione, vaga per una Barcellona che non smette mai di intrappolare la modernità tra le pieghe del suo passato.
Esperto di amori consumati in fretta nei postriboli di Barcellona, di ogni tipo d’amore, dai più bizzarri ai più normali in apparenza, Méndez si scopre decisamente impreparato dinanzi al legame tra Paquito e Abel Gimeno, due dello stesso sesso, che emerge nel corso delle indagini. Un legame e una vicenda che mostrano che si può anche morire per aver troppo sognato e che l’omicidio può anche essere l’ultimo rifugio della tenerezza.

Francisco González Ledesma è nato a Barcellona nel 1927. A 21 anni ha vinto il Premio Internazionale per il Romanzo con Tiempo de venganza assegnato da una giuria in cui erano presenti Somerset Maugham e Walter Starkie. Durante il franchismo ha scritto una serie di romanzi, censurati dal regime, che gli hanno permesso di ottenere il Premio Planeta e per ben due volte il Premio Mystère per il migliore romanzo straniero pubblicato in Francia.
Caporedattore di «La Vanguardia», ha scritto, tra l’altro, Cronica sentimental en rojo, Premio Planeta 1984, e Soldados. Con lo pseudonimo di Enrique Moriel, ha scritto La ciudad sin tiempo.
Con Giano ha pubblicato Mistero di strada (2008), che ha avuto uno straordinario successo di pubblico e di critica e ha vinto il Premio Novela Negra 2007, e Storia di un dio da marciapiede (2009).

Thriller Magazine, 18 novembre 2009

16 de nov. 2009

Novela negra

Ilustración para la portada de un libro sobre la obra de los autores de novela negra Lorenzo Silva y Francisco González Ledesma.

Planeta OPA, 16 de noviembre de 2009

14 de nov. 2009

Cinco mujeres y media, de Francisco González Ledesma

Otra novela de Méndez. Grande. Único. En esta novela Méndez se enfrenta, como siempre, a su aire, con tres violadores. Y desmadejando el hilo nos encontramos con turbios intereses inmobiliarios, prostitución, malos tratos, y con cinco mujeres relacionadas entre si. Un libro muy ameno de lectura , de los que no puedes dejar de leer. Con capítulos cortitos para facilitarte la labor. Y cada vez más enamorado de este Méndez que estoy. Aún me faltan por leer muchos libros de este personaje entrañable. Con salud y animo, sin duda los leeré.

Kebran, 14 de noviembre de 2009

13 de nov. 2009

El Fecinema premia Jordi Dauder, Francisco González Ledesma i DDT Efectes Especials

El Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa ha fet públics els guanyadors dels Premis d’Honor del Fecinema 2009, que se celebrarà del 18 al 22 de novembre. Els guardonats són l’actor Jordi Dauder, l’escriptor Francisco González Ledesma i l’empresa DDT Efectes Especials. Els premis es lliuraran en el transcurs de la gala de cloenda del festival el proper 22 de novembre.

Cultura 21, 13 de novembre de 2009

12 de nov. 2009

Jordi Dauder, Francisco González Ledesma i DDT Efectes Especials, Premis d’Honor del Fecinema

Els guardons s’entregaran en el transcurs de la gala de cloenda del festival el proper 22 de novembre

El Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa ha donat a conèixer els guanyadors dels Premis d’Honor del Fecinema 2009 que se celebrarà del 18 al 22 de novembre. Durant el transcurs de la gala de cloenda del certamen l’actor Jordi Dauder, l’escriptor Francisco González Ledesma i l’empresa DDT Efectes Especials seran premiats.

Un gran actor
El Fecinema ha volgut reconèixer l’actor Jordi Dauder que compta amb una important trajectòria en el gènere negre. La seva popularitat a Catalunya va assolir el seu punt màxim quan va protagonitzar la sèrie televisiva "Nissaga de poder" entre 1996 i 1998, al costat d’Emma Vilarasau. Al teatre s’ha especialitzat en clàssics antics i contemporanis, amb obres de Shakespeare, Calderón, Txèkhov, Beckett i Brecht. Al cinema ha aconseguit premis com el "Sant Jordi" 1990 amb "El Puente de Varsovia", de Pere Portabella, i el "Goya" 2008 amb "Camino" de Javier Fesser. Home polifacètic, ha treballat la poesia guanyant el "Premi Martí i Pol", la narració breu on ha estat reconegut amb el "Premi Ciutat de Sabadell" i la novel·la, autor de l’obra "El estupor o a través de las derrotas", publicada per Montesinos l’any 1996.

Escriptor de novel·la negra
Francisco González Ledesma és un dels màxims representants de la novel·la negra espanyola. Es va iniciar a la literatura guanyant el "Premio Internacional de Novela de Josep Janés" amb "Sombras viejas", concedit per un jurat on es trobava Somerset Maugham, encara que el llibre va ser prohibit per la censura franquista. Amb "Expediente Barcelona" (1983) va començar les aventures de l’inspector Ricardo Méndez pels barris populars de Barcelona. Darrerament i sota el pseudònim d’Enrique Moriel ha conreat la novel·la històrica amb "La ciudad sin tiempo" i la intriga de caire polític-religiós a "El candidato de Dios". És l’autor espanyol més premiat i entre els seus guardons cal destacar el "Premi Planeta" l’any 1984 per la seva novel·la "Cronica sentimental en rojo", el "Prix Mystére" a la millor novel·la europea, concedit a França l’any 1986, i el "Premi Hammett" l’any 2003.

Empresa reconeguda per Hollywood
L’empresa DDT Efectes Especials és una marca de referència que ja forma part dels projectes més importants de la indústria cinematogràfica internacional. Els seus responsables seran a Manresa fent una aturada en el seu treball a Londres per a la propera pel·lícula de la nissaga Harry Potter. David Martí, David Alcalde i Tato Pons, amb poc més de vint anys, van entrar en un terreny en què molt pocs s’hi havien atrevit. L’any 2007 David Martí i Montse Ribé recollien l’Òscar al millor maquillatge pel seu treball a la pel·lícula de Guillermo del Toro "El laberinto del fauno". L’empresa ha participat en més de 180 anuncis i en una trentena de produccions cinematogràfiques dirigides per personatges de renom com Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar o l’esmentat Guillermo del Toro.

Manresainfo.cat, 12 de novembre de 2009

7 de nov. 2009

Protagonistas del año

La cineasta Isabel Coixet, la atleta Marta Domínguez y el actor Arturo Fernández, entre los premiados por el programa de Punto Radio.

Otro años más, Onda Rambla y Punto Radio organizam la edición decimotercera de la entrega de los premios Protagonistas del Año, que reconocen a aquellos personajes que han destacado, dentro de su especialidad, durante el 2009.
La entrega de premios tendrá lugar el lunes 30 de noviembre a partir de las 12.00 horas en el Palau de Congressos de Catalunya. El evento, cuyo anfitrión es Luis del Olmo, estará acompañado del tradicional Botillo y contará con la presencia de más de 1.600 invitados. Es esta edición, Luis del Olmo presentará el acto junto a Judit Mascó.
Los personajes premiados en esta edición son:

LITERATURA

FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

Por una excelente biografía como novelista, arropado con numerosos títulos de éxito y contar con muchísimos lectores que esperan con interés su próxima novela.

todo el artículo en:

La Verdad, 7 de noviembre de 2009

5 de nov. 2009

Un roman de quartier

S.V.

Un roman de quartier. Une enquête de Mendez
Francisco González Ledesma
Traduit de l'espagnol par Christophe Josse
L'Atalante, 2009

"Votre monde est en train de mourir, Mendez (...) cessez de croire à ce qui a disparu".
Pourtant, on va encore avoir besoin de lui. Lui, le vieil inspecteur à deux doigts de la retraite, "autant dire que je suis à deux doigts de l'état post-mortem", se demande bien pourquoi on fait appel à lui.
"Parce que vous connaissez les rues. Vous traînez encore ça et là, vous discutez à droite et à gauche, vous faites la queue chez les coiffeurs pakistanais et vous allez aux enterrements des vieux syndicalistes, des chanteurs de chorale et autres vedettes locales" lui répond Monsieur M., le commissaire principal.

Alors Mendez va se mettre au boulot et faire ce qu'il sait le mieux faire: ramper, traïner là où plus personne ne va, là où ceux qui restent sont au seuil de la mort. Il va piquer des sprints d'au moins cinq mètres pour crocheter, poumons en feu, cette vieille frappe qui usinait sous Franco. Il va offrir des fleurs aux putes sans âge planquées dans des maisons bourgeoises qui, après avoir lutté avec toute leur dignité contre un cancer hargneux et tenace, voudraient pouvoir jeter l'éponge avant de se liquéfier totalement.

Mendez a des alliés. On a les alliés qu'on mérite.
Monsieur Carrasco, par exemple "illustre patron d'un illustre bar". Mis en retraite anticipée par une boîte aux objectifs ouvertement opportunistes, il avait ouvert ce bar qui ne pouvait s'appeler que L'Anticipée.
On y servait du café, divers rafraîchissements, des plats maison, de la bière locale et des orujos à l'authenticité "vérée puisque livrés de Galice par un compatriote, et décorés d'une estampille.
La presse est avec lui! Amores a dû se recycler dans la radio. La concentration capitaliste, c'est-à-dire la fusion financière et cérébrale, conduit à ce qui'il y ait de moins de journaux et de plus en plus d journalistes. "Voilà pourquoi je bosse à la radio comme vacataire, m'sieur Mendez (...) Et comme je ne peux pas causer de la libération de la femme ni de l'émancipation ouvrière puisque c'est chose faite d'après le Gouvernement, dites-moi s'il y a du nouveau dans l'affaire du cadavre de l'immeuble promis à la démolition".

D'autre part, il a la connaissance des lieux et un sacré savoir-faire!
"-Tu aurais dû voir que je surveillais l'immeuble. C'était facile à repérer.
-J'ai pas fait gaffe. Comment vous étiez déguisé?
-En fils de pute, crache Mendez, comme ça je passe inaperçu".

J'avoue être un inconditionnel de Mendez en particulier, des romans de Ledesma en général. J'y trouve tout d'abord une truculence qui me réjouit. La vigueur de son style a de quoi réveiller les morts les plus sceptiques. Son regard sur l'histoire de sa ville, Barcelone, est fait d'ironie et de raillerie. Il est acerbe, incisif, juste.
En même temps, il pleure de nostalgie pour une ville pleine de vie et d'humanité qui laisse inexorablement la place aux intérêts commerciaux, financiers, aux lobbies de l'immobilier. Et Mendez, Ledesma, n'y peut rien.
En même temps ses romans truffés de petites gens sont d'une grande sensibilité. Ces personnages complètement paumés, perdus, décalés au milieu des requins me sont proches.
J'apprécie quand le flic prend le petit délinquant par l'épaule, regarde à droite puis à gauche, et le laisse filer en lui promettant une volée monumentale s'il le surprend à nouveau à forcer un attaché ciasse.

Et toute cette humanité si présente dans le livre comme dans toute l'oeuvre de Ledesma n'empêche pas l'auteur de nous gratifier d'une histoire fantastique de tueur à l'américaine, avec un final à vous couper le souffle.
Encore un chef-d'oeuvre de Francisco Gonzalez Ledesma.
Lisez ce bouquin. C'est vraiment que du bon!

La vaque qui lit, 105, novembre 2009

2 de nov. 2009

Un roman de quartier

Olivier Verstraete

Le thème de la vengeance est récurrent dans le roman noir et cela hier comme aujourd’hui et sûrement demain. La vengeance est d’autant prégnante et renforcée quand il s’agit d’un père voulant venger la mort de son fils et de sa femme lors d’un braquage qui a mal tourné. Sur fond de Catalogne, Francisco Gonzales Ledesma développe ce thème dans un roman de quartier, son dernier livre paru aux éditions de l’Atalante.
Revoilà Mendez, le policier barcelonais, inusable, inébranlable, toujours en marge de la procédure qui cette fois-ci enquête sur le meurtre d’un homme retrouvé abattu dans son appartement. Omedes, c’était son nom, n’est pas ce que l’on peut appeler un modèle à suivre. Il semblerait mieux qu’il était en mission nettoyage définitif et que sa victime présumée, Miralles, ait revêtu les habits de punisseur. Mais au-delà de la résolution de l’enquête, que cherche à faire
Mendes? Protéger l’agresseur? Le punir? Protéger Eva, celle qui accompagne Miralles et qui était la protégée d’Andrade, unvieux flic barcelonais aujourd’hui disparu?
Nous voici ici dans le ventre de la capitale catalane, Barcelone, que Ledesma connaît sur le bout des doigts, dans ces quartiers populaires où le castillan est banni. Les amateurs de Ledesma en général et de l’inspecteur Mendes en particulier ne seront pas déçus. Le ton,le style et l’humour décalé de son personnage, Ledesma n’a rien oublié. Il arrive aussi à brouiller les pistes du lecteur en intercalant plusieurs récits dans son roman, quitte à parfois dérouter. Mais ces détours prennent des parfums de succulentes déambulations dans la ville de Gaudi sans prendre la casquette de tour operator.
Encore une fois un bon Ledesma qui a été primé en Espagne, Un roman de quartier prend les contours au sens noble du terme de roman populaire, rendant hommage à ces quartiers de mille histoires pouvant faire l’objet d’un roman de quartier.

Radio Cité Vauban (RCV), 2 novembre 2009

1 de nov. 2009

Francisco González Ledesma

La pasió amorosa és la més cruel i absorbent perquè implica la desaparició de l´altre

Víctor Alexandre

Per damunt de les pel·lícules de F.W. Murnau, Tod Browning, Terence Fisher o Werner Herzog, el gran referent cinematogràfic entorn la figura de Dràcula és el de Francis Ford Coppola. Sobre aquesta visió del personatge i també sobre les seves particularitats conversem amb l'escriptor Francisco González Ledesma, autor del llibre La ciutat sense temps -publicat amb el pseudònim d'Enrique Moriel- en què el protagonista és un vampir altament singular.

La recent publicació de Drácula, el no muerto, de Dacre Stoker, nebot besnét de Bram Stoker, creador del personatge l'any 1897, ha revitalitzat el mite de Dràcula situant la història en els 25 anys posteriors al final de l'original. És a dir, que tots els personatges que van sobreviure en aquella -el doctor Van Helsing o el matrimoni Jonathan i Mina Harker- apareixen aquí de nou, per bé que l'autèntic protagonista és Quincey, el fill de Jonathan i Mina.
En el llibre hi ha col·laborat també l'historiador Ian Holt, autor del guió d'una adaptació cinematogràfica que, pel que sembla, està coberta per un tel de misteri malgrat que l'havien d'interpretar Javier Bardem, Monica Bellucci i John Hurt.

Quina opinió et mereix el Dràcula de Francis Ford Coppola?
M'agrada força. Recordo que vaig anar al cinema amb un cert escepticisme, perquè ja de petit buscava les pel·lícules sobre Dràcula. Les de Bela Lugosi, per exemple, i tots aquells clàssics del gènere. Però no m'acabaven de fer el pes. No és que sortís desenganyat de la sala, però el resultat el trobava sempre una mica pobre. De fet, el setanta per cent de l'èxit comercial d'aquelles pel·lícules provenia de la suggestió de l'espectador. En canvi, en el Dràcula de Coppola passa tot el contrari, fins al punt que va vèncer el meu escepticisme en un noranta per cent. Té uns efectes especials esplèndids, una interpretació d'alt nivell, una ambientació... Bé, de l'ambientació en discrepo una mica, per bé que comprenc que avui dia tot allò que té a veure amb el món dels vampirs està molt gastat, ja els hem vist de tots colors al cinema, i això obliga a exagerar- ne alguns aspectes per cridar l'atenció.
En aquest sentit, crec que Coppola va exagerar intencionada i justificadament l'ambientació sobre coses que l'espectador ja sap.
És a dir, que jo, per exemple, vaig tenir la sensació que veia una cosa nova dintre d'un món que ja coneixia, d'un món antic però que se'm revelava totalment nou. És una gran pel·lícula.

Tot i això que dius, la pel·lícula es presenta més com Dràcula, de Bram Stoker, que no pas com a Dràcula, de Francis Ford Coppola, per desig del mateix Coppola. Sembla com si Coppola, amb això, volgués dir-nos que la seva és la pel·lícula definitiva sobre la novel·la original de Bram Stoker. De tota manera, ni el pròleg ni el final guarden aquesta fidelitat.
És cert, no la guarden.

No ho dic pas en sentit negatiu.Tampoc no penso que una pel·lícula hagi de ser fidel a un llibre. Entre altres coses perquè per a fidelitat ja hi ha el llibre en si mateix.
Exacte. Estic d'acord amb tu. Sempre he pensat que hi ha un llenguatge literari i un llenguatge cinematogràfic. Jo ho he viscut, això. A mi m'han adaptat alguna novel·la al cinema, com ara Crónica sentimental en rojo, de Francesc Rovira Beleta, i sempre he pensat que el llenguatge literari i el cinematogràfic no són equivalents. És a dir, que el que tu veus a través de les pàgines d'un llibre no necessàriament ho has de veure de la mateixa manera en una pantalla, per la senzilla raó que el realitzador cinematogràfic ha de gaudir de llibertat absoluta. Per tant, acceptant aquest fet, és lògic que la pel·lícula no s'ajusti a la font literària. Per altra banda, hi ha un factor que no hem d'oblidar, i és que la figura de Dràcula és una figura en part històrica i en part mítica. Cosa que fa que no se sàpiga exactament quines són les seves característiques ni quina tipologia sentimental té. Per això les variants que hi introdueix Coppola em semblen del tot justificades per poder-lo dotar de contingut.
Per fer un Dràcula que xucla la sang i que al final el maten no val la pena posar-s'hi. Aleshores estaríem parlant d'una pel·lícula de bons i dolents i res més. Crec que Coppola dóna al personatge una dimensió sentimental, i les variacions introduïdes per James Hart, el guionista, les trobo molt ajustades.

A començament dels anys noranta, vas escriure una història per trameses per a La Vanguardia que l'any 2007, sota el pseudònim d'Enrique Moriel, vas recuperar en la novel·la La ciutat sense temps. En aquesta novel·la el protagonista és un vampir nascut segles enrere en un bordell de Barcelona.
Sí, però vaig prescindir de les referències a Dràcula. Quan escric, intento no deixar-me influir per cap personatge preexistent. En el cas de Dràcula, evidentment, el personatge ja existia i no podia dir que havia creat res.
Passa, però, que la idea que vaig tenir per escriure la novel·la era completament diferent. Jo partia de la base de l'angúnia de la immortalitat. És a dir, una de les coses que he pensat sempre és com n'ha de ser, de terrible, la immortalitat. Tots aspirem a aconseguir-la, però imagina't com deu ser saber que veuràs morir els teus fills, els teus néts, la teva parella, els teus amics... Això significa que continuaràs patint. Per això tinc tan ficada a dintre aquesta angúnia de la immortalitat i ja feia temps que havia pensat crear un personatge que és immortal.
Es tracta d'un vampir que viu tota la història de Barcelona. Neix, com has dit, en un bordell de la Barcelona vella, d'aquells que encara queden, com ara La Carassa, amb la figura d'un home rialler que indicava que allà hi havia dones també rialleres. El meu personatge era fill d'una meuca i d'un mariner -un mariner d'aspecte força estrany- que al principi no sap que és vampir. Ho descobreix quan arriba a la pubertat. L'encant d'aquest vampir, tanmateix, és que travessa la història de la ciutat, des de l'Edat Mitjana, i en coneix els protagonistes: els virreis, el comerç amb esclaus al Portal de l'Àngel, la revolta dels segadors, l'atemptat del Liceu, l'assassinat del president Companys, la Barcelona moderna, la Barcelona olímpica... El fil conductor, per tant, és la immortalitat del protagonista, com a testimoni de la història de Barcelona.

Et felicito de debò. Em sembla un recurs narratiu formidable.
Moltes gràcies.

Abans parlaves de l'impacte visual del Dràcula de Coppola, però deixant de banda les imatges de gran poder hipnòtic que tenia i el fet que se servís una mica dels pintors surrealistes i simbolistes, creus que Coppola té un punt de vista clar amb relació a la història que narra? Ho dic perquè sembla que toca moltes qüestions, però no arriba a prendre partit per cap d'elles d'una manera clara.
La pel·lícula, certament, és una barreja de moltes coses, però potser aquest és el seu encant. En primer lloc, hi ha un fet històric, en aquest cas sentimental, perquè la figura històrica de Dràcula -en el sentit que pugui ser històrica, atesos els dubtes- data del segle XV i ve de Vlad III, príncep de Valàquia, l'actual Romania, conegut com l'Empalador perquè es dedicava a empalar els seus enemics i era un individu d'una crueltat extrema, fins al punt que ha passat a ser l'encarnació del mal. Jo crec que la primera llibertat que Coppola es pren és recordar-nos una mica el personatge de Faust, l'home que ven la seva ànima a canvi de la immortalitat per poder venjar la seva promesa morta. I a partir d'aquí, l'aspecte sentimental predomina en tota la pel·lícula, en el decoratiu i també en el cultural. Tots els llocs que el vampir visita estan magníficament reproduïts, tots els ambients de civilitzacions ja mortes tenen una gran versemblança.

Un aspecte que podem trobar a la novel·la de Bram Stoker i que també es manifesta a la pel·lícula és el magnetisme sexual de Dràcula i el poder irresistible que té sobre les dones, que es donen a ell sense oferir-li la més mínima resistència. De fet, aquest és un dels elements que han seduït el públic des de l'origen del personatge.
Això també es produeix en les dones. D'aquí ve el terme vampiressa. Les vampiresses també tenen un atractiu irresistible per als homes. Hi havia una pel·lícula protagonitzada per Paloma Picasso, ensenyant molta cosa, per cert, en què vèiem una comtessa que vivia de la sang de les seves donzelles.

Ah, sí, la comtessa sagnant Elisabeth Báthory que, segons es diu, va torturar i matar més de sis-centes noies. La pel·lícula es deia Contes immorals, del polonès Walerian Borowczyk.
Exacte, aquesta. Doncs, pel que sembla, aquesta comtessa tenia força èxit entre els homes. El vampir, efectivament, per la seva pròpia naturalesa, ha de tenir èxit entre les dones. En primer lloc, a la dona li agrada el misteri i tot allò desconegut. Bé, el misteri ens atreu a tots, però en la dona, que és més sentimental que l'home, això provoca una fascinació especial. Dràcula és un gat vell i molt savi. Ha viscut en diferents cultures, ha conegut moltíssima gent i, per tant, sap prémer tots els ressorts sentimentals de la dona.
I, per altra banda, no oblidem que Dràcula, fonamentalment, és un ésser hipnòtic. Això vol dir que quan està davant d'una dona la sotmet a la seva voluntat amb una facilitat que ja voldríem tu i jo. Ha, ha, ha! Sense fer cap mal, oi? Però ens donaria una gran facilitat a tots dos... Ha, ha, ha!

Encara que només fos unes horetes a la setmana... Ha, ha, ha! En realitat Dràcula es pot llegir de moltes maneres i probablement totes serien encertades, perquè al mateix temps que és una terrorífica història d'amor, una història gòtica, hi ha altres elements com la lluita entre el bé i el mal, la lluita entre la llum i les tenebres, l'atracció per tot allò que la societat victoriana considera immoral i també, segons com es miri, els conflictes que generava l'emancipació sexual de les dones alliberades.
Sí. Dràcula és un mite i, com a mite, admet moltíssimes variants. I totes elles legítimes. Jo, en la meva novel·la, el vaig tractar com un mite històric i cultural per descriure el passat de Barcelona, però també pot servir per explicar els canvis de la societat, l'alliberament sexual de la dona, el poder de seducció. És a dir, que, com tots els mites, pot ser utilitzat de moltes maneres. Passa el mateix amb els símbols religiosos. Entre Dràcula i els mites culturals i religiosos hi ha una gran relació i, en conseqüència, dintre d'això hi pot haver també una gran llibertat per donar diferents interpretacions. Vull dir que totes les lectures que el mite pugui admetre són legítimes.

Des d'aquest punt de vista, per tant, què seria més important en la història, l'efecte que Dràcula causa en les dones o l'efecte que provoca en els homes a conseqüència dels seus poders sobre les dones?
Si jo fos una dona potser et contestaria d'una altra manera. Però com que sóc un home, crec que el més important de Dràcula, per bé que no té sexe, és el seu poder com a seductor de dones i com a personatge ple de sentit oníric i subjugant en el món femení. I això ens porta a un terreny interessantíssim, que és el de la seducció i l'amor sense intervenció directe del sexe.

Aleshores es pot entendre el vampirisme despullat de tota la seva simbologia sexual?
Jo crec que sí. El vampir és un ésser asexuat que no empaita la possessió sexual, empaita una altra mena de possessió. Una possessió mental, en primer lloc, i també una possessió nutritiva, en la mesura que la sang pugui ser-ho. Tot això no té res a veure amb el sexe.

Sí, sí, és clar. Jo em referia a la simbologia que l'envolta. És a dir, a l'èxtasi que provoca en la víctima, les mossegades al coll, el caràcter fàl·lic de les estaques...
Ah, ja t'entenc.. Bé, donar la sang i, en certa manera, lliurar la vida no deixa de ser una mostra de possessió. Sempre s'ha dit que la passió amorosa, que és la més noble que existeix, és la més cruel i absorbent perquè implica la desaparició o absorció de l'altre.
La identificació de dues coses que tu dónes però que també absorbeixes. Per tant, no deixa de ser un joc que té una certa crueltat.
I no diguem quan, a més a més, hi intervé la gelosia en els termes “o seràs meva o de ningú”. Em refereixo al fet que no vols la felicitat de l'altre, vols que sigui feliç amb tu o que no ho sigui amb ningú. Aquesta simbologia també queda molt incorporada a Dràcula com a representació de la possessió, per bé que apartada del sexe. Una altra cosa és que un productor o un director, per donar més atractiu comercial al seu film, destaquin alguns elements sexuals que cridin l'atenció del públic i que estiguin en la línia més audaç de les pel·lícules actuals. No hi dono cap altre significat.

Les víctimes de Dràcula queden seduïdes pel seu magnetisme o, si més no, per l'èxtasi que ell, en principi, garanteix, però no pot ser que allò que veritablement les fa seves sigui una cosa molt més abstracta, com ara el pas a la immortalitat?
Crec que les víctimes no pensen en la immortalitat. Si tu et fixes no sols en aquesta pel·lícula, sinó en totes les pel·lícules que s'han fet sobre Dràcula, la víctima no és conscient de la seva immortalitat. No la busca. Es troba amb ella i, justament, si fos conscient que està adquirint aquesta immortalitat, no l'acceptaria. Reconec, tanmateix, que en el moment que s'adona que és immortal, experimenta una certa alegria satànica. En això estic completament d'acord.
Però per a mi aquesta alegria no està lligada al sentiment de la immortalitat que la víctima contaminada pot adquirir.No crec que això li produeixi cap alegria ni tampoc que en sigui gaire conscient.

Potser en un intent d'actualitzar la seva pel·lícula, Francis Ford Coppola ha dit que quan el promès del personatge que interpreta Winona Ryder lluita contra Dràcula perquè no la posseeixi, està fent el que faria qualsevol heroi en les mateixes circumstàncies: lluitar contra el perill de la sida. Què n'opines?
No. Això ho trobo una mica rebuscat, eh? Jo, aquesta interpretació no l'he feta mai.Trobo que no té ni cap ni peus relacionar amb els temps de la sida una obra amb tants anys d'antiguitat i que és una passió clàssica amb un personatge literàriament antic i venerable.
Em sembla una interpretació bastant fora de lloc, per part de Coppola, francament. Es nota que potser vol revestir la seva pel·lícula d'una cosa que no té i que, a més, no li cal.

Aquestes són manifestacions de Coppola: “El lesbianisme, els sadomasoquisme i el bestialisme són aberracions de la sexualitat, això fa que la història de Dràcula sigui més real avui dia que quan va ser escrita, perquè en l'era de la sida la gent no se sent lliure fent l'amor, i les modes i la cultura fan que la gent s'interessi en el sadomasoquisme i en totes aquelles coses que són quasi un substitut del que en realitat és el sexe, que és fer l'amor”.
Doncs trobo que això també està fora de lloc i que dóna una visió més aviat estrambòtica d'una obra cinematogràfica que és magnífica per si mateixa.

Tu creus que el lesbianisme és una aberració sexual?
En això entraríem en una discussió molt llarga.

Fixa't que Coppola lliga lesbianisme amb sadomasoquisme i bestialisme.
Hi ha un llibre de Luis Antonio de Villena que es diu El libro de las perversiones, que recomano a tothom, en què es planteja aquesta pregunta: el lesbianisme, l'homosexualitat i el masoquisme són perversions? Doncs bé, la resposta que dóna i que jo també dono és que no són perversions. Tant per a l'autor del llibre com per a mi, tota activitat sexual que sigui feta amb consentiment de l'altre, sense violència, practicada amb llibertat i sense arribar a extrems clínics, com ara el sadomasoquisme, no és una perversió. En canvi, tot allò que sigui fet amb violència, amb el desig de fer mal i amb manca de llibertat per part del receptor, sí que és una perversió, perquè atempta contra la dignitat d'aquest últim. Ara bé, si dues dones o dos homes s'estimen, podem discutir l'aspecte moral de la qüestió, i aquí hi caben totes les interpretacions, però en cap cas, d'aquest amor, se'n pot dir perversió. Es tracta simplement d'una activitat sexual que, si és compartida, pot ser feta perfectament amb alegria i amb un sentit legítim. L'amor, al capdavall, no ha d'anar necessàriament adreçat al sexe contrari, per més que l'heterosexualitat a mi em sembli la cosa més normal. Entenc que no tothom ha de ser com jo.

Dràcula és una història que incorpora sexe, erotisme, passió, amor, religió, romanticisme..., però també és una història de terror. Tu diries que el Dràcula de Coppola combina bé tots aquests elements?
Els combina bé, però el terror és la part menys important. Al començament d'aquesta conversa tan agradable que estem tenint ja he dit que jo estava acostumat al Dràcula com a element terrorífic fonamental. Per exemple, en Bela Lugosi, que ja he esmentat i que és un dels Dràcules més clàssics, accentuava tots els elements terrorífics del personatge, perquè del que es tractava era de fer por a l'espectador. Però com que tot això ja està superat, el Dràcula d'avui dia s'ha de guarnir o culturalitzar. Per això, en el Dràcula de què parlem hi entren una quantitat d'elements de diverses cultures i civilitzacions que no tenen res a veure amb el terror. És a dir, la pel·lícula de Coppola impressiona, té uns efectes especials que són molt difícils d'oblidar, deixa l'espectador força encaixat i hipnotitzat a la butaca, però no fa por. Jo no sé com seran les seqüeles que vinguin darrere, el que sí puc dir és que quan vaig veure el Dràcula de Coppola vaig fer el següent experiment. Em vaig dir: “Imagina't que ara tens catorze anys, que és l'edat de la por. Et faria por aquesta pel·lícula?”. I la resposta va ser que no. M'inquietaria, això sí. Em produiria una por molt més subtil, una suggestió..., però no pas por en el sentit de basarda o de paüra.

Qualificaries de meravellós, el pròleg del film?
De meravellós potser no, perquè és un mot que cal emprar amb molta cura, però sí de molt bo. És un pròleg boníssim que m'agrada molt.

Què n'opines, del treball de Gary Oldman com a Dràcula després d'haver vist el personatge amb els rostres de Bela Lugosi, de Christopher Lee, de Frank Langella, de Klaus Kinski...?
Em sembla esplèndid. I el de Winona Ryder, en el doble paper d'Elisabeta i de Mina, també. Dràcula és un personatge d'una gran subtilesa i d'un cert candor. És un individu molt canviant, que fa moltes coses diferents i totes les fa bé. Ens mostra el personatge totalment despullat, autèntic, sobretot a les escenes del castell. Serà difícil que aparegui un treball cinematogràfic especialitzat tan bo com aquest.

Un altre personatge importantíssim, potser més a la novel•la que al film, és el del doctor Van Helsing, que és una mena de Sherlock Holmes.
Sí, en aquest cas em sembla també molt bo el treball d'Anthony Hopkins. Fa que no sàpigues què t'interessa més, si Dràcula o l'enemic de Dràcula. És un element molt suggestiu de la pel·lícula i un dels grans encerts de Coppola.
Ha estat molt agradable conversar amb tu sobre aquest mite de la literatura i del cinema ara revifat per la família Stoker.
M'ho he passat molt bé i espero que en tornar a casa no em trobi cap vampir.

O vampiressa...
Ha, ha, ha!

Benzina, 40, novembre de 2009