12 d’ag. 2009

La dama de Cachemira

La dama de Cachemira no es el primer caso del Inspector Méndez. En mi ejemplar (RBA Libros, S. A. Primera edición junio 2009) sólo aparece como Un caso del inspector Méndez y en una de las solapas del libro se indica que Méndez emergió en Las calles de nuestros padres (1984) y siguió en Crónica sentimental en rojo (premio Planeta de Novela 1984). Sin embargo tengo entendido que Méndez apareció por primera vez en Expediente Barcelona (1983).
Yo quería comprar Una novela de barrio (Premio Internacional de Novela Negra RBA, 2007), pero no la tenían en la librería en ese momento. En su lugar compré La dama de Cachemira.
En esta novela Méndez persigue por las calles de Barcelona una silla de ruedas desde la que se ha cometido un crimen, una silla de rueda sobre la que cree saber quién se sienta y tras la que vivirá una de sus aventuras más sorprendentes e inesperadas. Una aventura de mujeres que sueñan con viajar y que el único viaje que se pueden permitir es soñar.
La dama de Cachemira recibió el Premio Mystére a la mejor novela negra publicada en 1986 en Francia y me interesó mucho gracias a la crítica de Blanca Vázquez en
El gusanillo de los libros.
Espero continuar leyendo a Franciso González Ledesma ahora que empieza a ser un poco más fácil encontrar algunos de sus libros.
La dama de Cachemira
Autor: González Ledesma, Francisco
RBA Libros S. A.
Barcelona
Primera edición: junio de 2009
ISBN: 978-84-9867-554-2
Págs.: 256

José Ignacio Escribano, 12 de agosto de 2009

5 d’ag. 2009

Perdón, Señor perdón, señora

Francisco González Ledesma

Que la vigilancia más extraña con que se había encontrado Méndez, después del asesinato más extraño con que se había encontrado Méndez. La asesinada era una conocida reina del corazón, de las que aparecen en los programas de la tele, aunque se decía -en malignos concursos y tertulias- que también era a ratos reina de la cama. La asesinaron con esa especial maldad, con esa saña de los celos que se llevan en la sangre. Méndez, lleno de ansia juvenil, pensó que le dejarían resolver el caso.
Pero no.
El comisario le dijo:
-Sospechamos de la hermana mayor, de modo que tendrá que vigilarla. Mire... Tiene cuarenta y cinco años, tres más que la muerta, y jamás nadie se ha interesado por ella. Así como la hermana era admirada y famosa, la otra era una modista pobre. Le hacía a mano los vestidos para las actuaciones, sin cobrar nada. Una vez, cuando la estrella estuvo casada, la hermana mayor, puntada a puntada, le hizo en su pisito de barrio el vestido de novia.
-O sea que usted piensa, comisario, en esos celos venenosos que duran toda una vida. Usted cree que la hermana mayor, frustrada, ha matado a la menor por eso.
-Claro, pero necesitamos probarlo. Mire, Méndez, la hermana viva se ha instalado en el piso de la muerta para cuidarlo. Hemos podido alquilar con nombre falso uno que está enfrente, y desde el cual se puede vigilar todo. Incluso tendrá usted un buzón en el portal, para despistar. Pero además deberá maquillarse un poco, parecer más joven, por si ella lo llega a ver. Su cara de mala jeta es demasiado conocida, Méndez.
Y así fue como Méndez se instaló en un piso vacío, tomó unos prismáticos de la Marina, se maravilló de su aspecto más joven y empezó a vigilar. Seamos sinceros: lo hizo tan mal que desde el primer día tuvo la sensación de que ella había notado algo. Pero el juego tenía que seguir.
La hermana viva -Teresa- era una de esas mujeres por las que ningún hombre vuelve la cabeza. Pero era curioso: se pasaba las horas cosiendo y mejorando los vestidos de su hermana muerta. De vez en cuando se los probaba ante el espejo. Méndez notó que a veces se le saltaban las lágrimas.
Y no le costó imaginar su vida. La hermana triunfante, y la otra sola en su pisito de barrio. Vestidos hermosos no para ella, sino para la otra. Ningún hombre en su vida, todos en la vida de la otra. Méndez casi sintió lástima de ella, la insignificante frente a la triunfante, la desconocida frente a la famosa, la sombra ante la estrella.
Llegó a establecerse una secreta relación entre la vigilada y el vigilante, y eso duró días. Méndez notaba que Teresa se probaba los vestidos para él, que a veces le sonreía disimuladamente, y que ya no había lágrimas en sus ojos.
Y un día pasaron cosas. Una tarde recibió la orden del comisario: "Deje el servicio. Ya tenemos al asesino. Fue el ex marido". Y aquella misma tarde Méndez encontró en su buzón una carta manuscrita: "Perdone, señor. Usted no me conoce. Sólo quiero darle las gracias por haberse fijado tanto en mí. Nadie lo había hecho". Y acto seguido Méndez dejó una carta en el buzón de la otra casa: "Perdone, señora. Nadie había sido tan amable como usted al darme las gracias. Permita que la invite a cenar. Ah... Y si es tan amable, póngase el vestido azul. Es el que mejor le sienta".

Francisco González Ledesma es escritor. Su último libro publicado es No hay que morir dos veces (Planeta).

El País, 5 de agosto de 2009

3 d’ag. 2009

Homenatge -merescut- a González Ledesma

Avui, a les set del vespre, farem al Poble-sec un homenatge a l'escriptor González Ledesma, col·locant una placa a la casa on va néixer i passar part de la seva joventut, i on encara viu família seva, al carrer de Tapioles, 22. Estic contenta perquè ja fa temps que he defensat, en la modesta societat d'història del barri a la qual pertanyo, que calia endegar algun tipus d'homenatge semblant a l'escriptor. Un escriptor que en gairebé totes les seves novel·les parla del meu barri, que va ser el seu, en algun fragment. Gonzàlez Ledesma ha vingut al Poble-sec sempre que se li ha demanat, tant si era per a un acte important com modest, i s'hi ha passejat de forma anònima sovint. A mi em va presentar un llibre, va prologar una publicació recent sobre la Guerra Civil amb testimonis de poble-sequins i va col·laborar en la commemoració del setanta-cinquè aniversari de l'Escola Verdaguer, per posar exemples concrets. Sé de molts altres escriptors, poc o molt coneguts, que li han sol·licitat també presentacions o pròlegs i que han aconseguit la seva col·laboració amb facilitat i generositat.

No vull entrar en consideracions literàries perquè no sóc fan absoluta de la novel·la negra i perquè l'autor té una obra extensa, variada i diversa. També, en el cas d'aquests escriptors, sorgeix sempre un tema espinós, el de la llengua. Cal entendre que el Poble-sec ha estat tradicionalment un barri d'immigració i que aquest autor, com tants d'altres d'origen humil, va néixer i créixer en castellà encara que després, com ell mateix ha explicat, ha escrit llibres en català que no són, però, de ficció, en la qual es troba més còmode en castellà. Avui la cosa se soluciona aviat amb la publicació d'una bona traducció simultània, com ha passat amb La ciutat sense temps, llibre que s'ha venut molt bé en totes dues llengües. Per cert, González Ledesma és molt conegut i llegit a França, fins fa poc era molt més fàcil trobar referències a internet sobre l'autor en francès que no pas en castellà o català.

Fa uns dies vaig assistir al grup de lectura de Meteora per comentar el llibre d'Empar Fernández Fills de la derrota. Empar Fernández escriu en castellà però aquest llibre li ha traduït, meravellosament, la seva amiga Judith Pujadó, també escriptora. A Empar Fernández li va presentar també una novel·la González Ledesma i sent per aquest autor la mateixa simpatia incondicional que sentim molts d'altres, més enllà de consideracions literàries, sempre molt personals i subjectives. En tot cas vam estar comentant la genialitat de la Historia de mis calles, on Gonzàlez Ledesma retrata un temps, un país, un món laboral i un barri des del punt de vista de la gent humil, cosa que no és freqüent en persones d'aquesta edat, ja que fa anys la cultura era a l'abast de poca gent i no era ben bé el mateix, ni de bon tros, néixer a la família de Calders o de Riba que en un pis amb rellogats i en una família d'origen aragonés o andalús al Poble-sec.

Cursar estudis universitaris va ser, durant anys i panys, un impossible per a la gran majoria de la gent, cosa que avui sembla que es vulgui oblidar. El divorci entre catalans i castellans tenia també raons econòmiques, poc matisades i sovint manipulades per interessos diversos, que titllaven el català de llengua burgesa i el castellà de barri de llengua ordinària. També hi havia catalans pobres (com la meva família) i castellans rics (no cal posar exemples), a casa nostra, és clar. Però, certament, això que en deien la cultureta va rumbejar durant un temps un elitisme molt particular i va menystenir o oblidar la realitat de la immigració i de la pobresa evident en els suburbis.

Gonzàlez Ledesma va tenir sort i va poder comptar amb el mecenatge d'una seva tieta, modista de categoria, que havia estat molt emprenedora, i qui, veient la vàlua del noi, li va pagar els estudis, encara que aquest autor no va parar mai de treballar moltíssim. Advocat, periodista i, sobre tot, escriptor, Gonzàlez Ledesma, al contrari del que passa amb autors com Marsé o el mateix Porcel, cau bé a tothom, a causa del seu tarannà i també del de la seva esposa, Rosa, que el sol acompanyar i que és una persona encantadora. Per aquesta proximitat poc elitista no ha estat, crec, valorat a casa nostra com calia, perquè en literatura i art sempre desvetlla més interès el misteri i la complexitat vital, certa o suposada. Quan es va fer la biblioteca del barri ni tan sols no es va pensar en posar-li el seu nom quan, de moment, és l'escriptor viu més reconegut que tenim al Poble-sec. Avui la biblioteca, en lloc d'estar dedicada a la pau, cosa que vol dir que compta amb un fons important de llibres sobre la guerra, estaria dedicada potser a la novel·la popular i els seus autors, gènere que durant anys va conrear, per necessitat econòmica, González Ledesma. Aquells llibrets, amb historietes convencionals de gènere, que es canviaven a les papereries, van ajudar-nos, amb el cinema de barri, a sobreviure i somniar en aquells anys tan grisos.

La Biblioteca de La Bòbila, dedicada a la novel·la negre, ha endegat un important i exhaustiu blog sobre l'autor, en el qual he participat amb un breu recull dels seus textos sobre el Poble-sec, recull que forma part d'una de les publicacions anuals de CERHISEC. De tota manera, jo crec que darrerament el barri li ha fet una mica de justícia. Sobre això de les plaques es pot ironitzar força, com també amb el tema de posar noms de personatges als carrers, però jo crec, que, amb totes les seves limitacions, aquests rectangles amb dades sobre un personatge donen senyals d'identitat als indrets i desvetllen certa curiositat sobre l'homenatjat. Bé, ja ho sabeu, a les set al carrer de Tapioles, 22, doncs.

Per cert, aquest escriptor té també vincles amb El Vendrell i allà també hi ha qui creu que se li haurien de tenir en compte aquests vincles, davant de la ignorància que han manifestat alguns polítics locals sobre l'autor en proposar diferents persones que se li atorgués algun tipus de reconeixement. Coses del país! L'anècdota, que no puc evitar reproduir ja que sembla un acudit, i que m'ha arribat per diferents canals, va anar més o menys així:

A l'hora del debat per votar si se li feia l'homenatge, a l'ajuntament, una senyora d'una plataforma, se suposa que per Catalunya va manifestar, més o menys:

-Hem preguntat a la gent de per aquí i a aquest senyor no el coneix ningú... jo mateixa l'he hagut de buscar a internet! Així que votarem que no!

Em pregunto si a la senyora no li va sobtar ni sorprendre que l'escriptor, advocat i periodista compti amb gairebé tres-centes mil entrades en català, castellà i francès a la xarxa!!!!!

Altres blocs i webs que parlen de l'acte:

Pensando demasiado: El orgullo del Poble-sec. González Ledesma

El blog de Negra y Criminal. Tapioles, 22. Reportaje gráfico

Diario crítico de la sociedad, cultura y ocio

La Panxa del Bou, 23 de juliol de 2009